Rafa Garrido – Les fonts que tenim

Vaig anar a la font, i tot allò era diferent de com temps ha ho havia conegut. Vaig demanar què havia passat. Em contestaren que havia desaparegut. Li dèiem la font dels enamorats. Sempre s’ho havia dit. Fins i tot els més vells d’aquell lloc ja ho havien sempre sentit així. Això, deien, ja els venia dels seus avis.

Es deia la font dels enamorats, perquè en aquell lloc molta gent s’havia estimat, i s?havien declarat amor per sempre. No és gens estrany que així passés, doncs el lloc estava impregnat per una dolçor que corprenia tots aquells que el visitaven.

La remor de l’aigua que no cessava mai, ens transportava al sentiment més antic i més pregon que podem sentir els humans, aquella sensació d’estar unit als teus semblants, aquell estat de fusió amb la pròpia terra, que només unes poques vegades a la vida som capaços de percebre.

I beure la seva aigua, reviure una i altra vegada un dels gestos més antics de la humanitat, el fet d’ajupir se o reclinar-se per recollir, amb les mans com si fossin la conca d’un riu interior, el fruït d’una terra que ens agraïa el bon tracte que li procuràvem, i ella, generosa, ens ho retornava amb escreix. Així, d’una manera senzilla, simple, com ho són totes les coses essencials d’aquesta vida, fèiem una de les coses més importants per viure: sadollàvem la nostra set, apaivagàvem el desig, retornàvem a la calma. I l’aigua refrescava les nostres mans, i regalimava des de la boca fins a l’orella, i degotava de la nostra boca cap al terra, i en un gest inconscient, passàvem la llengua en un moviment circular per la boca, acaronant els llavis per aturar aquell degoteig meravellós, i rèiem, i rèiem,…

Així doncs, fàcil és entendre que allí els nois i noies ens enamoréssim. A l’hivern, asseguts en aquell banc, sentint l’aigua, acostàvem els nostres cossos per sentir escalfor i somiàvem amb primaveres encara no viscudes. Més tard, aquesta arribava, i el lloc es vestia de verd tendre per acollir les promeses de futurs encara incerts. A l’estiu, no hi havia millor lloc per anar-hi, la fresca ens acollia per refer-nos dels rigors de les calorades. I novament la tardor, on despullant arbres, despullava també les nostres ànimes i ens transportava vent
enllà, cap a racons encara per conèixer.

El lloc, quan hi he tornat, encara perdura, però no hi ha aigua, ni font, no hi són els enamorats. Em diuen que quatre gotes que encara s’obstinen a sortir pel broc estan contaminades, que no es poden beure, que no és aconsellable fer-ho si vols conservar la teva salut. Però és més, el lloc també està abandonat, fa llàstima, hi ha brutícia i desori, reflecteix l’estat de l’aigua, reflecteix la desconsideració, la desídia, el menyspreu humà per aquelles coses més sagrades. Ja no se senten rialles, ni jocs de nens, ni petons, ni promeses, simplement un silenci transgressor i culpable: tots hem consentit perdre aquest tresor tan preuat.

Rafa Garrido
Membre del Grup de Defensa del Ter