Sergi Solà – El petroli català

Sembla que hi ha forces possibilitats de trobar petroli al Pirineu i Prepirineu català. “Gastarem petroli català!” S’afanyen a insinuar els polítics de torn. Pel format com ens arriba aquest titular a través del mitjans sembla una gran notícia.

La realitat és més aviat una altra, ja que els jaciments de petroli mundials que s’exploten en l’actualitat no poden assimilar la continuació de la tendència actual en el consum de petroli més enllà del 2015 (Alternatives Econòmiques, juny 2005). A més la rendibilitat d’aquests es complica ja que cada cop cal perforar a més fondària i així genera increments de costos i per tant de preus. Això ens porta a buscar petroli a on abans s’havia desestimat per falta de rendibilitat i per la baixa qualitat i quantitat de possibles nous jaciments. No obstant, és possible que el petroli que es pugui trobar a Catalunya no deixi indiferent a alguna empresa i es molesti a explotar-lo.

Per tant, l’explotació de jaciments a Catalunya anuncia la caducitat del model energètic basat en el petroli. Només cal veure com fins i tot les guerres i mesures preventives pel control d’aquest combustible compten amb un ampli suport tan econòmic com estratègic; I tot i que topa amb notables resistències en les societats occidentals gairebétothom segueix fent el mateix ús, i en molts casos més i tot, tant del cotxe com de la calefacció que fa uns anys. Està clar que això del cotxe s’ha convertit més que en una necessitat en un vici.

Un vici tolerat, i com en el cas de l’alcohol o el tabac, que genera sucosos redits a l’arca Estatal. El més greu del cas és que en el cas del cotxe fins i tot es potencia amb tot tipus de facilitats per la compra, canvi de cotxes, obtenció de préstecs… però sobretot amb la constant construcció d’infraestructures; és a dir, per un cantó carreteres escampades arreu del país, i per l’altre, carrers i pàrquings a les ciutats on la sobirania del cotxe en l’ús de l’espai públic sembla inqüestionable. Amb la conseqüent i orquestrada marginació tant del transport públic com dels que simplement ens agrada anar a peu pel poble o ciutat. Tot això ens porta a un model urbà (i de vida) cada cop més estressant, un entorn contaminat i amb pocs espais de trobada, intercanvi i de joc.

Si seguim trepitjant l’accelerador, en tots els sentits, ens caldrà trobar energies alternatives i al mateix temps reduir el consum de petroli. En aquesta situació no ens podem deixar només a mans dels avenços i la tecnologia; faríem bé de rumiar si no val la pena també d’aixecar el peu de l’accelerador.

En canvi, i lluny de tota lògica a llarg termini (sobretot quan s’acosten eleccions) les autoritats s’afanyen a anunciar la imminent supressió de peatges, el desdoblament de l’Eix Transversal i de la C17 fins a Ripoll, la construcció (ara sí, ara no) d’una nova autovia a Centelles… i pel què fa a la línia de tren Barcelona-Puigcerdà ni piu, per no parlar de mesures encaminades a reduir la demanda de petroli.

Aquests exemples tant locals com catalans, posen de relleu que el nostre sistema de desenvolupament es basa sobretot en la obtenció  de beneficis i el nostre sistema polític en la voluntat d’aferrar-se al poder. Un model que genera perdedors i guanyadors, amb les tensions mundials que això comporta. Com a espècie, aquest model no ens assegura el benestar i caldrà veure si a llarg termini ens assegura l’existència.

Sergi Solà
Membre del Grup de Defensa del Ter