Hi ha coses que, pel sol fet de pensar-les, es fan realitat.
Estic molt amoïnat. He viscut més de vint anys amb la caseta i l’hortet. Era una realitat sense fonament. Avui sé que l’hort em serà amputat i no sé si sabré viure en una casa coixa. El temps de perdre ja és aquí.
Quan era petit, recordo com imaginava que algun dia tota la Plana de Vic seria una gran ciutat, potser tan gran com Barcelona o encara més, com Nova York. Els pobles anirien creixent i creixent fins a ajuntar-se els uns amb els altres i deixarien de ser pobles per convertir-se en simples barris de la gran ciutat i fins i tot hi hauria d’haver Metro per poder viatjar ràpidament d’una punta a l’altra d’aquesta esplanada plena de cases, carrers, places i llums. Em fascinava aquesta idea, sobretot els llums. Poder pujar a Cabrera i esperar la nit per veure una enorme extensió plena de llums fins allà on la vista pogués arribar. El meu desig de fer-me gran abastava també el meu entorn. Santa innocència! En vaig tenir prou, anys més tard, amb uns quants viatges en tren a Barcelona, per veure quin pa hi donaven als llocs que ja havien crescut i no ho vaig trobar gens bonic. Horroritzat, vaig renegar del meu somni d’infant i vaig desitjar vivament que el progrés s’oblidés de nosaltres, quan més temps millor. No em podia pas imaginar un futur feliç amb el meu poble convertit en un desagradable garbuix de polígons industrials, rius canalitzats i bruts, nusos vials a dos o tres nivells, barris dormitori, vies ràpides arreu i esforçades ‘zones verdes’ on els arbres, més que elements naturals, venien a ser una mena de monuments a l’antiguitat.
Tanmateix, una percepció semi màgica de l’existència, em va fer témer aleshores, que el mal ja estava fet i que aquell somni d?infant m?s tard o m?s d?hora es convertiria en realitat pel sol fet d’haver-lo tingut. Amoïnat, vaig intuir que per conjurar el malefici el millor seria no posar gaire entusiasme ni en el progrés, ni en el consum. Si més no, seria una manera d’entretenir-lo, de retardar el seu avenç. Disposat a obrir una guerra freda, me’n vaig anar a viure de lloguer en una casa vella amb un pati i un bon hort al darrere. La caseta i l’hortet, un vell ideal català. Amb l’ajuda dels veïns més grans que jo i experts hortolans, vaig aprendre a conrear aquest tros de terra i n’he collit i menjat bones viandes. També hi he pres el sol i hi he fet bones migdiades. La casa, antiga i de parets molt gruixudes, m’ha permès estar-hi fresc a l’estiu i a l’hivern i he estat calent només amb una estufa de closca i algun petit radiador. Sempre hi he tingut mobles i electrodomèstics de segona mà. Amb tot això he pogut defugir les empentes més fortes del consum forassenyat que regeix els nostres temps i puc dir que he dut una vida prou profitosa i descansada al mateix temps. Fins ara la cosa s’ha anat aguantant. Tot i això, malauradament el malefici no s’ha acabat de trencar mai. Els nusos vials i els rius canalitzats cada vegada són més a prop de casa i el soroll de les màquines cada vegada s’acosta més. El meu barri, el Serrat, comença a semblar una reserva d’altres temps amb les seves cases velles, els horts i els conreus. Per un cantó el riu encara ens defensa de la invasió, però per l’altra banda ja hi ha alguna casa que ha anat a terra per construir-hi de nou. El malefici avança i jo, he perdut una mica el tremp. Veient la guerra mig perduda he començat a abaixar la guàrdia i l’any passat ja vaig llençar la vella estufa de closca i vaig posar la calefacció de llenya i carbó. Significativament, pels mateixos dies el gas natural va arribar al meu carrer. Les màquines van picar molts dies ran mateix de casa meva. Quin desafiament! Però no m’he quedat pas parat. Amb la clara intenció de fer mal i tirant la casa per la finestra, aquest any he canviat el taulell i les rajoles de la vella cuina i fins i tot he posat refractari a la centenària llar de foc. La resposta no s’ha fet esperar: a l’ajuntament han desenterrat un vell pla urbanístic que desplegarà a tocar de casa, un polígon industrial, una zona residencial i una escarransida zona verda, si la comparem amb la que ara ja tenim. Es veu ben clar que anaven per mi. Amb aquest pla la casa on visc perdrà tot l’hort, el meu estimat hort, no hi tocarà tant el sol i ja em puc anar acomiadant de les vistes al Montseny.
La pèrdua de l’hort serà irreparable. Ara em fa riure, perquè fa vint anys que llenço la matèria orgànica al racó del compostatge, al final de l’hort i tot just ara es comença a fer la recollida selectiva d’aquest residu al nostre poble. Es demana a la gent que té hort o jardí, que facin el compostatge a casa seva amb la promesa d’una rebaixa en l’impost d’escombraries. A la revista local em van posar a mi com a un bon exemple d’aquesta pràctica. Vaig sortir fotografiat amb una forca a la mà, al costat del pilot del compost. Una fotografia per a la història. Sense l’hort res d’això no té sentit. Sabien que em faria mal. Ha estat un cop baix, difícil d’encaixar. Però no penso quedar-me amb els braços plegats. De moment ja m’he comprat una ‘tele’, un DVD i una butaca i per a la cuina un forn elèctric i una ‘encimera’. Fins i tot penso canviar-me les ulleres. D’ara endavant la matèria orgànica la trauré al carrer i que me la passin a recollir, aniré en cotxe a tot arreu i penso fer més residus que ningú. I de cara a l’any que ve, posaré un ‘jacuzzi’, per poder gastar més aigua. I així sí, en lloc de presentar al·legacions al pla urbanístic de la punyeta, penso sol·licitar a l’UNESCO que declarin el barri del Serrat, patrimoni de la humanitat. Em costarà calés, però de mi no se’n fotran!!
Jordi Cervera, Roda de Ter.
Membre del Grup de Defensa del Ter