En un article publicat a principis del 2000 m’encomanava al parlament Europeu per tal que fos des d’allà on es poses ordre al desgavell que patia el territori degut al excés de nitrats en les aigües subterrànies i que tenia el seu origen en l’aposta per un erroni model de ramaderia intensiva que, a més, generava afectes secundaris en d’altres vessants com ara la salut del consumidor , la dignitat i el benestar animal, l’elevat consum d’aigua o la mateixa supervivència de la pagesia autèntica i tradicional.
Lluny de treballar en una solució que doncs abast al conglomerat d’aquestes problemàtiques, la trilogia d’actors(ramaders, polítics i consumidors) que intervenen en la tragicomèdia al voltant del purí, ho venent fent per la via del “qui dia passa any empeny” i la situació de llavors no ha variat gaire a la del moment present però si que hi han algunes novetats esperançadores que cal destacar.
Abans però, veiem aquesta realitat que es ve perpetuant en el temps.
D’una manera lenta però progressiva la contaminació per nitrats no para d’augmentar malgrat que des d’Asaporc asseguren que la cabana porcina no para de disminuir. Serà que els nitrats provenen dels aires del cel?
Els diferents polítics que tenen competències en el tema i que cobren el seu sou rigorosament segueixen en la retòrica de que cal resoldre el tema però sense fixar terminis per tal d’assolir la fita, així sí, proposant solucions d’un cost elevadíssim que fins ara no s’han mostrat efectives. En una de les últimes es pretén desnitrificar in situ els aqüífers.
Tot plegat fa pensar si no estaran matant rates a cops de sac.
Les lamentables declaracions d’alguns alcaldes del Lluçanès, arran de la constatació de l’empastifament dels aqüífers i declaració de zones vulnerables, donen una idea de la mentalitat que impera en la classe política. Si un dels elements més important per qualsevol territori és l’aigua,com poden afirmar sentir-se perseguits per l’advertència, amb rerefons europeu, sobre la greu contaminació que afecta els municipis que presideixen?
Perquè ni polítics ni ramaders volen sentir a parlar d’un canvi de model que resolgui la problemàtica en el seu conjunt, com seria donar un gir cap a una ramaderia ecològica que de pas esponjaria l’excessiva densitat actual de caps de bestiar?
No seria millor abolir d’una vegada per totes el purí i apostar per un modern sistema de neteja en sec, on el jaç substitueixi al engraellat i que alhora suposaria reduir dràsticament la despesa d’aigua?
Tenint en compte, a més, que una vegada en el camp, l’adob sòlid apart de ser un excel·lent fertilitzant no presenta problemes de filtració ràpida cap el subsòl com fa el purí ni tampoc deixa anar la coneguda flaire i alhora emblemàtica icona de la comarca.
Resulta penós haver d’escoltar que fer les coses d’aquesta manera no resultaria rentable i potser el gran fracàs i alhora repte per la societat moderna passi perquè tota iniciativa o activitat que sigui bàsica i necessària socialment i viable ambientalment ho sigui també econòmicament.
I per últim cal mencionar el consumidor, autèntica peça clau per tal de decantar la balança en un sentit o altre ja sigui perpetuant el model de disbauxa actual o practicant un consum responsable que obligui a polítics i ramaders a canviar el xip.
Mentre una minoria, compromesa amb la penúria alimentària a nivell planetari, opta per reduir total o parcialment el consum de carn i considerar alternatives vegetarianes o com a mínim consumir-la procedent d’explotacions ecològiques, la resta segueix sumida en un adormiment o superficialitat permanent que fa inviable qualsevol canvi de rumb.
D’altres punts que caldria considerar i legislar per tal de normalitzar el sector agrícola i ramader i evitar l’enverinament d’aigües i sòl:
Posar fre i evitar l’especulació. Que els únics inversors siguin aquells que treballen i viuen de la terra i que l’únic fi sigui guanyar-se la vida i no pas enriquir-se com han fet diversos terratinents del sector.
No hauria de ser públic visualitzar l’engreix dels seus patrimonis i convidar-los a pal·liar els costos ambientals generats per una excessiva ambició?
Tenir sentit de la mesura. A més de la desproporcionada cabanya porcina, l’any passat a Catalunya es varen sacrificar divuit milions de porcs. Una xifra que per polítics i ramaders sembla ser insuficient i que cal potenciar com sigui. A Osona amb la illa càrnia al Bruguer.
Que potser pretenen batre el record del mén de defuncions porcines?
I per suposat, una normativa racional hauria d’anar acompanyada de la prohibició d’entrada de productes provinents d’indrets que la incomplissin.
En mig d’aquesta foscor arriba una escletxa de llum amb dues directrius elaborades en el Parlament Europeu com són la directiva marc de l’aigua (DMA) que ha de repercutir positivament tant en la qualitat dels aqüífers com en els habitants del riu i la llei de benestar animal, l’anomenada condicionalitat que ha de vetllar per la dignitat en el tracte i en les condicions de vida del bestiar. Dos autèntics brots verds que suposen un primer pas d’acostament a la cultura ecologista del no a l’enverinament de l’aigua, del no al maltracte animal, del no a polítics incompetents, del no a productors irresponsables i del no a consumidors que estan a la lluna.
En fi, que resulta molt trist veure com el poble català, que deien es diferenciava de la resta per l’abundància de seny, és incapaç de normalitzar els seus desequilibris mediambientals i que a sobre, una bona part dels responsables, miren amb mals ulls les mesures correctores amb regust d’encert que dictamina Europa.
Joan Nogué Fajula,
membre del GDT. Juliol / 09