Joan Nogué – Pandèmia de plans anticrisi

Estan de moda i proliferen com bolets. Tothom sembla tenir la solució per superar el monumental embolic econòmic i financer del moment i resulta sorprenent que els mateixos que han participat activament en aquesta desfeta sobresurten de nou oferint remeis consistents en lleugers retocs basats en l’aportació de recursos públics i la regulació i vigilància dels mercats financers. Quina barra!
Al marge d’aquesta línea, diguem-ne rància i oficialista, apareixen d’altres propostes més innovadores i suggerents entre les quals cal destacar les que giren al voltant del decreixement que aporten idees i teories capaces de canviar i posar fi a les grans mancances, injustícies i perills que emanen del sistema capitalista com ara les desigualtats socials, l’esgotament de recursos alimentaris i energètics i el col·lapse ambiental com a conseqüència de prioritzar un model de creixement infinit en un món de recursos finits.

Però, alerta! La historia, que es repeteix en el temps, ens dona sobrades mostres de que les idees i teories estan renyides amb la realitat i els fets.
Adam Smith, un dels fundador del lliure mercat el definia com: “la lliure iniciativa i el lliure comerç tenen com a fi el bé comú”. Doncs,mira per on, les últimes fornades d’humans moderns han comès l’imperdonable error d’apostar pel model capitalista oblidant, però, la seva veritable essència.
I una mostra de la repetició d’errors en el temps queda plasmada en la gran depressió del 29 on Heisenhower demanava decència als sectors financers i vuitanta anys després Obama clama sobre la mateixa falta d’ètica.
Per tant una vegada més correm el risc d’esforçar-nos en crear i adornar un nou model amb la millor de les teories i alhora oblidar-nos de la causa principal de la fallida dels anteriors com és el pobre nivell de consciència d’una gran majoria en la manera d’afrontar els reptes de cada dia. El que demostra que la veritable arrel de la caòtica realitat, que es perpetua en el temps,està en l’interior de cada individu més que no pas en un determinat model. Per tant, cal treballar en una nova consciència que sigui capaç d’escurçar l’enorme distància que hi ha entre la teoria i la pràctica, entre el que es diu i allò que es fa, entre el pensament individual i el col·lectiu.
Així, per tal d’entendre l’origen de la crisi i abans de proposar-hi solucions, cal prioritzar l’observació interior, reflexionar i adonar-se de les pròpies mancances i veure allò que un hi ha aportat ja que és del tot infantil creure, vista la seva brutal dimensió, que siguin únicament uns pocs que hagin pecat de rendir culte a l’especulació,d’un excés d’ambició o de falta d’ètica i d’escrúpols.

A nivell planetari, la magnitud de la tragèdia és tan gran que la podem definir com de crisi permanent. A més, dona la impressió que ni volen fer les coses de la pitjor de les maneres s’aconseguiria superar el llistó del moment present.

Es fa difícil d’entendre que disposant d’enginy i ma d’obra en abundància, de recursos suficients sempre que fossin administrats amb mesura i prioritzant les necessitats bàsiques, i també de l’estimable ajuda dels nombrosos mitjans tècnics disponibles, siguem capaços de viure en la desigualtat i precarietat que ens mostra l’actualitat del dia a dia, reflectida en la carència d’allò més essencial en els països pobres o l’endeutament crònic en els rics. Treball frenètic per uns, atur desolador per altres o els espavilats de torn gaudint del privilegi de cobrar sense fer res de massa utilitat.
Conclusió, que allò que hauria de ser una bassa d’equilibri i felicitat ho és d’angúnia i dolor.
Estarem d’acord que el món gira al voltant de la economia però no s’ha d’oblidar que aquesta no és més que un invent humà i per tant modificable fins on faci falta ja que no és de rebut que moltes activitats del tot prioritàries, entre d’altres l’agricultura i la ramaderia ecològica, no es puguin dur a terme per no ser viables degut als capricis d’ella.
Així, aquells que defensen la seva rigidesa com ara governants i banquers haurien de baixar del seu pedestal i limitar-se a ser el que són, simples gestors de les voluntats populars i de la feina i l’esforç d’aquells que treballen i entendre que no serà possible eliminar la pobresa sense fer el mateix amb la riquesa.
Resumint, ja no ens podem permetre més revolucions fallides. El crit del planeta és clar i contundent. Per tant, enlloc de saltar de model en model, cal centrar-nos i apostar perquè la veritable revolució es produeixi en la consciència humana.
Llavors, un ser humà veritablement intel·ligent, honest, coherent, sincer, humil i bondadós sabrà com afrontar els reptes i entrebancs diaris que causen divisió, conflicte i penúria i podrà dir definitivament, adéu crisi, adéu per sempre.

Joan Nogué
Membre del Grup de Defensa del Ter