Miquel Casas – Porcí industrial; no gràcies

Aquest és un escrit subjectiu que pretén fer veure la necessitat de reduir el consum de porc produït en granges intensives.
Les granges de porcs són des de fa dècades un element normalitzat als paisatges de moltes comarques catalanes. També són normals a les vides de moltes famílies que directament o indirectament treballen en aquest sector industrial: escorxadors, sales de desfer, carnisseries, transportistes de bestiar, de pinso i de purins, veterinaris, grangers, precaris, etc.
Osona és el cas més exemplar.
Tothom ho sap que hi ha moltes granges amb milers i milers de porcs. Segurament força gent també sap que les granges de porcs generen volums astronòmics de purins, i alguns deuen saber que l’aplicació excessiva d’aquesta substància (els purins) contamina de forma alarmant les aigües i sòls deixant aquests darrers malmesos durant moltes primaveres futures.
Per si algú no en sap res de res; doncs sí, criar i engreixar porcs en densitats elevades a base de pinso fet de cereal i llegum transgènic importat de l’estranger (països americans com Argentina i Brasil majoritàriament) genera molts excrements i molta orina. Aquests fems són rentats i recollits de les granges amb aigua, molta aigua. Llavors, mitjançant camions, aquest purí és portat als camps, prats o quintans on serà abocat o injectat a terra.
Tradicionalment s’havia utilitzat els fems com a adob de conreu. Molts conreus s’adobaven durant l’hivern quan la terra i els vegetals reposen i la gebra, la neu i el glaç anaven desfent i amorosint els fems i la terra tot preparant-los pel proper conreu.
Ara però els purins són una altra història. Les granges intensives i/o industrialitzades generen com a residu els purins, uns fems diluïts i fàcils d’aplicar, d’infiltració ràpida i que produeix un enganyós creixement a alguns conreus intensius. Aquest residu ramader-industrial és produït en excés al nostre país i escampar-lo als nostres camps suposa una forma fàcil de col·locar-lo. Les normatives creades fa anys per evitar l’abocament sistemàtic a camps determinats, que és el que es feia fa pocs anys i que contaminava encara més esgarrifosament que ara, van fer dispersar els purins per molts més camps del país encara que fos pagant als propietaris del camps per poder dur a terme el vessament i complir una normativa que limita la quantitat de purins aplicables per superfície. La solució va ser fàcil, tan sols calia declarar la superfície requerida i continuar abocant allà on plau. Arran d’això fa anys que es veuen camions cisterna escampant suc o “purins”, a banda dels camps on ja s’escampava, als camps més remots i amagats de comarques com el Ripollès on per proximitat, resulta molt pràctic i discret.
El comentaris relacionats amb les trifulgues que es fan amb els residus del porc industrial i tot el sector es podrien estendre molt; ara bé, la gent que menja aquest porc, és còmplice d’aquesta agressió a la natura i a la salut humana? Què cal canviar? Sistemes de producció, criteris de consum, etc.
Els catalans hem criat i menjat porc segons les nostres tradicions des de fa segles, per tant, sabem que criar porc de forma respectuosa amb l’animal, l’entorn i la gent és possible i aquí. Hi ha molts països on es cria i engreixa porc en condicions respectuoses. Potser si entre tothom, plantegéssim, reclaméssim, rumiéssim, provéssim solucions; podríem tornar a menjar porc essent coherents.
Ah, tampoc cal menjar-ne cada dia de carn!

Miquel Casas Vaqué
GDT Ripoll