Pep Ors – Apocalíptics i integrats

Molts dels que érem joves als anys setanta vam viure una etapa social i cultural que menyspreava el consum, que desprestigiava el luxe, i que defugia la massificació? tant de caire cultural com material. Més tard però, el corrent ideològic ens va arrossegar cap a d’altres direccions i hem viscut durant unes dècades desconcertats pel fet que hem vist com les veus m?s prestigioses de tots els àmbits beneïen el consum com l’autèntic motor modernitzador d’una societat que ha aconseguit unes cotes de llibertat, d’estabilitat i de desenvolupament mai vistes. Durant aquests anys, el discurs acadèmic ha mantingut que el creixement i el dinamisme són els pilars que aguanten les aspiracions de tot poble i que en el nostre cas, a més, venint d’on veníem, era el mètode més adequat per desprendre’s de tot tipus de tics i perills del passat, com si només amb velocitat poguéssim fugir de les tendències involucionistes. D’aquí que el mercat fos el que havia de marcar la pauta per sobre de tota ideologia.

El mercat entronitzat doncs necessitava de consumidors que no tinguessin recels a l’hora d’adquirir productes necessaris barrejats amb altres de superflus, perquè amb la seva actitud dinàmica i positiva cooperava en la creació de llocs de treball i riquesa pel conjunt de la societat. El mercat permetia igualment corrents alternatives: es podia consumir productes verds, productes globals, de consum just, saludables, d’art i assaig i d?alta tecnologia; per? s?havia de consumir en definitiva, perquè de la suma de tots els moviments de compra i venda, la societat en treia el profit suficient per abastir les necessitats bàsiques i la deixava equilibrada i cohesionada. Tots els països, també els que havíem admirat des de sempre, eren mesurats en xifres de benestar i de creixement, i semblava que no hi havia altre opció que competir en aquests rànquings per arribar a la seva qualitat. Se’ns contraposava una societat dinàmica a una d’anímica; i tot això passava per haver d’acceptar, entre d’altres coses, que el luxe dels altres portava incorporat llocs de treball i que per tant havíem d’estar contents d’oferir espais agraris a instal·lacions per alts executius i milionaris, doncs a expenses seves podíem recollir les engrunes que els queien de la falda. El sentit comú i les nostres antigues conviccions grinyolaven, tot i el corrent de pensament que seguia marcant el pas i ens integrava en la seva visió panoràmica. I tota forma de creixement era ambicionada, mentre que la contenció, el control i l’estalvi eren rebutjats per obsolets, però també per insolidaris i egoistes.
Finalment però, a Catalunya està prenent forma un moviment importat de França que advoca pel decreixement, que apel·la al sentit comú quan manté que el creixement és inviable en un planeta limitat, amb recursos limitats i actualment amb senyals d’esgotament. Constata que nosaltres els països desenvolupats no podem ni èticament, ni militarment, impedir que els països en vies de desenvolupament tinguin com a objectiu unes quotes de consum com les nostres, cosa que en països superpoblats no farà més que agreujar exponencialment l’escassetat. Aquesta diagnosi recomana que els països desenvolupats tornem a unes quotes de consum dels anys 70 si volem invertir la tendència cap a la conflictivitat d’interessos pels recursos, o cap el col·lapse.
De l’anàlisi que en fa aquest moviment es desprèn que durant aquests anys hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i que aquesta cultura de consum desenfrenat ha estat com una bombolla mantinguda artificialment que s’ha de desinflar o esclatarà amb tota la seva virulència. Després de viure en la perplexitat, és bo tornar a sentir volar altra vegada els antics valors, i constatar que no només no està desfasat, sinó que és més necessari que mai recuperar l’antic menyspreu al consum, al luxe, i a la massificació. Després d’aquest llarg parèntesi, tornem on estàvem: o entre els apocalíptics o entre els integrats en la cultura de masses.