Pep Ors – Elogi de les ciutats lentes

Fa uns mesos va sortir la notícia que Vic i Manlleu havien arribat respectivament als 40.000 i 20.000 habitants i que probablement pels volts del 2010 podrien arribar als 50.000 i 30.000. Aquesta notícia anava acompanyada d’una declaració de satisfacció per part de l’alcalde de Vic, com si s’hagués acomplert un objectiu llargament anhelat, no sé si d’acord amb l’esperança de guanyar, a base de població, la capitalitat de la regió central.

La segona notícia deia en la presentació del Pla director de la plana de Vic que la Generalitat preveu un creixement de 100.000 habitants més a tota la comarca d’Osona en un termini de 20 anys, per la qual cosa ens havíem de preparar; tot i que no sé si l’accent es posava en la previsió, la predisposició o la propiciació de que això passi.

La tercera notícia va sortir fa poc quan es va anunciar el projecte de construcció d’una nova carretera que enllaci el Vallès amb Osona per tal que pugui desencallar els col·;lapses que pot patir la C17 tenint en compte l’increment en els desplaçaments a causa del creixement de la població de la Comarca.
Aquestes tres notícies em semblen un símptoma preocupant del que ens espera ja que, des de diferents àmbits, es dóna per fet que el creixement hi serà, i a més em fa l’efecte que els nostres regidors i alcaldes ens estan preparant perquè així ho veiem amb esperança i optimisme i no pas amb resignació i oposició.

Creixement i increment són paraules que fàcilment es posen en la columna dels conceptes positius, i conseqüentment, decreixement i estancament són paraules maleïdes que ningú vol sentir-ne a parlar.

Sovint enmig de discursos complexos, farcits de reflexions profundes i informacions altament tècniques, acaben tenint un protagonisme gairebé definitiu idees tan simples, estereotipades i equivocades com relacionar directament la quantitat (més) amb la qualitat (bé i bo).

Però a ningú se li hauria d’amagar que augmentar la població en un període curt de temps, com el que estem parlant, d’entre cinc i vint anys, porta incorporades una sèrie d’inconvenients que agreujaran tot un conjunt de desequilibris que ja han estat detectats en diferents estudis com són: la manca d’aigua potable, l’extensió de l’ocupació del territori urbà i industrial en zones agrícoles, l’abandonament de la gestió dels boscos, l’augment dels residus urbans i ramaders; i dins la gestió de cada poble i ciutat, hi haurà una demanda de més equipaments: més places de guarderia, més aules a les escoles, més llits als hospitals, més policies als carrers; caldrà ampliar i renovar instituts, centres d’atenció primària, residències, depuradores, etc. Que els ajuntaments no podran satisfer immediatament, per la qual cosa durant uns anys, més dels que estem parlant, patirem una davallada en la qualitat de vida.

Davant d’aquest model que se’ns imposa, és bo saber que n’hi ha d’altres que no cal inventar, que ja funcionen com en algunes ciutats italianes agrupades amb el que ells anomenen ‘ciutats lentes’. Són ciutats que han optat per un altre tipus de projecte com és el de preservar els ritmes lents i saludables dels processos urbans i promoure la qualitat de vida i la salvaguarda cultural i ambiental del territori. Sé que a tot regidor li ha de provocar esgarrifances pensar que amb les seves decisions pugui aturar els peus als agents dinàmics del seu poble, i li ha de tremolar la mà a l’hora de signar unes ordenances que puguin fer fugir l’alo del progrés cap al poble del costat, per? jo els demanaria que provin d’afegir als seus discursos altres conceptes que no únicament els de productivitat i desenvolupament, i tinguin més a mà els principis de prudència, responsabilitat i visió a llarg termini que són els que han de prevaldre en tot bon gestor.
Estem demostrant que si ens hi posem som capaços de fer-ho igual que els pobles de la costa; però ara del que es tracte és de fer-ho diferent i, per descomptat, millor.

Pep Ors
Membre del Grup de Defensa del Ter