En aquests dies de crisi generalitzada estem patint la lletania que corre per boca d’organitzacions, de tècnics i de polítics que diu que la solució a la crisi es troba en l’ensenyament, en la investigació, en el desenvolupament, en el valor afegit i en altres martingales. I això, a causa de la seva insistència, ens ho acabarem creient, malgrat que no hem d’anar massa lluny, ni remuntar-nos a temps pretèrits per veure que som una societat que no sap resoldre la majoria dels seus problemes, sinó que més aviat sol esperar que es podreixin com l’única manera de superar-los.
Un exemple clarificador i punyent és la contaminació de les aigües subterrànies a causa dels abocaments de purins. Portem anys marejant la perdiu amb analítiques i contra-analítiques, estudis hidrològics, i amb manifestacions buides que volien fer-nos creure que amb controls remots i amb un codi de bones pràctiques n’hi havia prou per capgirar la situació; però no només no s’ha invertit la tendència a la contaminació sinó que s’ha agreujat; i per aquí han passat polítics de molts colors, i tots n’han sortit igual de malparats. Però en comptes de proposar solucions més efectives, encara que a costa de ser més radicals, ens hem quedat amb dos discursos, amb dues postures que justifiquen la inacció: una que creu que aquest tipus de ramaderia acabarà desapareixent, que tard o d’hora les explotacions intensives hauran de plegar; cosa que farà que es resolgui la contaminació ja que el focus contaminador haurà desaparegut, de manera semblant a com es va aconseguir netejar les rieres i rius quan la indústria contaminant de les adoberies va parar la seva activitat.
La segona postura sosté que és més important subvencionar aquest sector, fent la vista grossa a l’excés de purí, que tenir l’aigua freàtica de la comarca neta de nitrats. Aquest discurs valora la productivitat d’un sector en termes de PIB, i en canvi no comptabilitza les despeses i els perills de la contaminació perquè no sap com fer-ho. Habitualment la contaminació és difusa, prové de moltes fonts i són molts els agents implicats, per altra banda, les conseqüències no es veuen a curt termini, sinó que triguen a mostrar el seu efecte i quan sorgeixen resulta que les dificultats per esmenar-ho són enormes i de mal gestionar. Fa temps que hi som en aquest punt, i no ens en sortim.
Sigui com sigui, el que hem demostrat és que no sabem resoldre correctament els problemes que se’ns presenten; i aquesta crisi la passarem -tot i que no sabem de quina manera, i quines cicatrius ens deixarà-, però no serà pas per les mesures que haguem pres, sinó perquè se’ns haurà desfet a les mans mentre en parlàvem.
Pep Ors
Membre del GDT