La crisi ens porta de corcoll. Les velles receptes, basades en un mercat especulatiu sense restriccions i en l’endeutament galopant d’empreses i ciutadans, gairebé ens han portat al col·lapse en pocs mesos. L’endeutament privat s’ha fet insostenible, i això porta els bancs a haver de gestionar el fracàs dels préstecs que havien repartit, amb tanta frivolitat i desmesura, pocs mesos abans. Els imprudents s’ha tornat recelosos, i l’aixeta del diner fàcil s’ha tancat sobtadament. El govern però, ens recepta de nou la solució tradicional: hem de consumir més; gastar una altra vegada el que no tenim, endeutar-nos encara més. Com que l’endeutament privat no és suficient augmenten l’endeutament públic. Això, amb els recursos de tots, a desgrat dels gasius o dels estalviadors, creuen que faran que el diner circuli, que els constructors tornin a posar totxos d’or a cada cantonada, a cada camp de naps, a cada bosc. Faran que els fabricants de vehicles ens col·loquin limusines de vint-i-quatre metres, que les autopistes tinguin dotze carrils; que els fums tòxics de milers de cotxes ens paralitzin les neurones. Contra la desmesura, més desmesura. Contra la imprudència, més imprudència.
John M. Keynes, el guru que va inspirar aquestes polítiques econòmiques anticícliques, va viure al segle passat; però en alguns aspectes podria haver viscut fa cinc-cents anys. Les seves teories econòmiques han quedat depassades i anorreades pel pas del temps. Les seves tesis ara fan aigües per tots costats. I és que hi ha elements molt significatius de la situació actual que les depassen totalment. La crisi actual no és només una crisi financera, ni estrictament cíclica. Segurament ho és en part, però hi ha altres elements que no es poden menystenir. L’estrès ecològic que ens està provocant aquest sistema econòmic intrínsecament expansionista hi té molt a veure.
Fins ara, el creixement continuat és entès, no sols com un requisit de la prosperitat econòmica, sinó com una finalitat en si mateix; com una cosa bona. Tanmateix, aquest creixement genera inevitablement una forta tendència al col·lapse en el proveïment energètic i de matèries primeres. Provoca un augment de les tensions polítiques i socials, derivades de l’espoli dels recursos naturals als països poc desenvolupats. És en l’origen de greus crisis alimentàries i de caresties notables. Provoca el canvi climàtic i, de rebot, un augment de les catàstrofes naturals. L’estrès ecològic, cada vegada més, està deixant de ser una remor de fons per convertir-se en la música permanent i omnipresent que marca el ritme de les nostres vides. Per més que vulguem ignorar-lo, aquest estrès hi és. Es fa notar.
La crisi actual té altres lectures. Una d’elles és la que ens permet percebre que un altre model econòmic és possible, i a més resulta inevitable. Qui millor i més àgilment s’adapti a les noves necessitats i condicionants de l’economia és qui més ben parat en sortirà. Cal revisar els antics conceptes. La finalitat de l’economia no ha de ser, per sé, l’acumulació de riquesa; especialment, si entenem la riquesa com una simple consecució de béns materials. La finalitat hauria de ser una millora global, justa i equilibrada de la qualitat de vida. Cal que es tendeixi a l’equilibri ambiental, a la moderació de les tensions socials; que es redueixi dràsticament el canvi climàtic i que es fomenti l’eficiència energètica; que ens encaminem a una reducció decidida de l’abús dels combustibles fòssils, tot i prescindint de les tecnologies intrínsecament generadores de risc ambiental, com la nuclear, o com la introducció als ecosistemes de productes transgènics. Cal optar per mitjans de transport molt més respectuosos amb els requeriments ecològics, on els jets privats i els cotxes particulars han de tenir un paper totalment residual. Els nostres reptes tenen un important vessant tecnològic, però sobre tot s’han de centrar en un canvi d’esquemes i d’objectius.
Ens cal, en definitiva, una nova economia que es basi en el coneixement i en la millora de l’eficiència en cadascuna de les activitats humanes, en l’equilibri demogràfic, en la reducció de les tensions i desigualtats socials. La nova economia no ens la descobriran pas a Davos, ni al Palau de l’Elisi, ni a Wall Street. Som tots nosaltres, els que l’hauríem de perfilar i reivindicar. La santificació dels gurus de l’economia és cosa d’un passat arcaic. La nova economia és una part central del nostre futur. L’hem de construir entre tots nosaltres.
ANTONI IBORRA i PLANS
Membre del Grup de Defensa del Ter