Malgrat alguns diaris madrilenys, que aquests dies parlaven d’un ambient escalfat a Catalunya, la veritat és que la fresca es fa sentir d’allò més; i en mig de les glaçades hivernals el Consell Comarcal ha descobert, per fi, que a Osona hi havia disset mil habitatges buits. Però no ens enganyem, si ara hi ha aquests disset mil pisos i cases buits, és perquè molts dels seus habitants, anteriors o potencials, propietaris o bé inquilins, s’han quedat “a la fresca”.
Els rigors de l’hivern s’ajunten, doncs, amb els rigors d’una crisi que s’ha acarnissat amb els que menys recursos tenien, amb els que més dificultats passaven ja per poder trobar i per aconseguir pagar-se un habitatge mínimament digne.
La crisi s’acarnissa amb la gent humil, i els polítics no se’n acaben d’adonar; al menys, no tant com caldria. En el cas de l’habitatge, és evident que, per resoldre el problema, el més encertat no és el que proposa el Consell Comarcal: construir més pisos (a uns quants anys vista) per accentuar, encara més, el gran despropòsit que representa la situació actual: pisos i més pisos buits, i gent sense lloc on viure. Els pisos buits no són només una evidència del fracàs de l’economia basada en el totxo. A més, són l’expressió més genuïna de la injustícia social, en majúscules.
Els desnonaments exprés estan a l’ordre del dia. Mentrestant, els propietaris de pisos hipotecats es queden al carrer, només amb el que duen posat i poc més. I, de propina, els embarguen la nòmina pels segles dels segles. Hipoteques “subprime” No! Aquí, les nostres, són hipoteques perpètues: et prenen el pis; després et prendran tot el que et quedi; i a més, t’impediran de guanyar-te dignament la vida per sempre més.
Una signatura equivocada d’un dia es converteix en un calvari per a tota la vida! Aquestes són les nostres fabuloses hipoteques, i aquestes, les nostres, són les magnífiques lleis que ho permeten.
Mentrestant, entitats ben nostrades (com és ara una caixa que llueix orgullosa el nom del nostre país) presumeixen de la seva política social. Duros a quatre pessetes. Fum i més fum.
La realitat de la vida és una altra de ben diferent. Te la comença a ensenyar el director del banc o de la caixa, un bon dia, quan comences a tenir problemes per pagar els teus deutes: després, et cau a sobre un engranatge judicial que tot ho tritura. Al final, dels trossos més grossos en fan mandonguilles.
El que no deixa de sorprendre’m és la paciència infinita amb que tanta gent aguanta això. Ho fan estoicament, i fins ara en silenci. “Es guarden pudorosament per als seus malsons més íntims el sofriment per la crua realitat que els ha tocat viure” És una rendició incondicional? Fa de mal saber-ho. Però sospito que la ràbia acumulada pot sorgir en qualsevol moment.
La dignitat humana no s’expressa només en referèndums, molt lloables. També s’expressa, dia a dia, lluitant per la justícia social; una justícia que a casa nostra cada dia resulta més llunyana. La dignitat també es pot expressar solidaritzant-se amb els que s’han quedat sense sostre; amb aquells a qui, de propina, els han embargat a perpetuïtat la vida sencera, sense previ avís, amb traïdoria (i és que la llei, diuen, sovint la fan els que manen i, a casa nostra, els bancs manen molt).
Però si alguna cosa ha quedat clara, aquestes setmanes, és que la societat pot fer molt per canviar les coses, si s’ho proposa. Per exemple, pot manifestar-se en contra de l’escàndol inhumà i clamorós dels habitatges buits, que cada dia es burlen del sofriment de tanta gent.
Antoni Iborra i Plans