Sembla que Vic estrenarà planificació urbanística. Es tracta d?un tal POUM. La controvèrsia està servida. N’hi ha per a tots els gustos. Tothom estira cap on li sembla. Fins ara, ningú ens havia parlat gaire dels parcs. Ara però, ens venen una nova llegenda urbana, improvisada per a l’ocasió.
Hi ha qui declarava i sentenciava, a ple pulmó, que a Vic no li calen pas parcs. No hi ha muntanyes? No hi ha boscos? Què dimonis en voleu fer dels parcs? Ara diuen, també, que els parcs són els rius, i es queden tan amples: els rius formigonats i les zones inundables: aquests són els grans parcs dissenyats per a Vic. Aquests, i alguns altres parcs perifèrics, trossejats i marginats, que anomenen “anella verda”. Que hi compten el cementiri, potser?
Es desperten de cop i volta i proclamen als quatre vents que Vic serà un parc verdíssim. “L’anella” verda i els dos rius. Fum i boira. El que de debò no s’explica, i es passa per alt, és quants parcs aniran en orris per culpa del Sr. POUM. Això no ens ho publiquen pas, oidà! Escapcen mortalment el Parc de Can Forcada. Es ventilen els parcs de la zona del Sucre. Fan una carretera que trosseja el parc del Puig dels Jueus… Però no, això no cal explicar-ho. Algú ens ven gat per llebre?
També hi ha molta gent que opina que els parcs de Vic, especialment els del centre, fan la seva funció, i tenen la seva importància. Que són i haurien de ser un espai de pau urbana, un recer segur, un refugi on relaxar-se, refrescar-se, relacionar-se, jugar, festejar… Perquè a les ciutats els nens i les nenes, malgrat tot, tenen el costum de jugar; i els avis tenen l’hàbit de relacionar-se als bancs dels parcs, parant la fresca, a l’estiu, o buscant el sol tènue del migdia, a l’hivern. Els parcs del centre de la ciutat, per tant, són necessaris. Són els pulmons urbans. Per a fer tot això no ens serveix ni un camp de blat, ni una muntanya emboscada, ni un bardissar rost, penjat entre feixa i feixa. Volem espais per jugar; per viure i per relaxar-se, per fer esport, per fer amics… i els volem a prop.
Però la filosofia oficial, ara, és aquesta. Els parcs, ens diuen, són als rius o a les zones inundables, i a la perifèria. Els altres, perquè els volem? No calen! O bé s’ho callen, però actuen d’acord amb aquest plantejament. D’aquesta manera es pot entendre, fins i tot, que en algun conveni municipal es pugui confondre un parc amb un solar edificable, i que es pentini afanyosament el catàleg del patrimoni, com si es tractés d’un arbre amb branques eixorques que cal esporgar. Aquí hi sobra un parc; allà vint arbres; més enllà hi falta una carretera sorollosa que l’esquarteri; aquí no cal preservar-ho; allà hi farem un aparcament…
D’aquesta manera els parcs del centre de Vic, i potser algun de la perifèria, van camí de convertir-se en una anècdota residual; en una mostra lamentable del nostre present curt de mires, de la nostra cultura de l’especulació més forassenyada… Potser la gent no es fixa gaire en algun parc? doncs traiem-lo. Esborrem-lo d’una revolada! Quants metres de sostre hi caben? Quant hi podem fer de calaix? Doncs apa som-hi, que la caixa ?s buida i la fal·lera és grossa.
El Parc de Can Forcada ja va perdre un tros d’ànima a la primera batalla. Allà va ser una mala estrena per als ajuntaments democràtics. Ara, tot i haver-hi el catàleg del patrimoni que el protegia, se li han venut l’ànima sencera, just abans de començar a planificar oficialment. Massa diligents, o bé un xic maldestres? Tant se val: s’han venut la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat. Era un parc i ara és un solar, ens diuen. Un solar ben particular per a fer-hi un edifici d’habitatges, que esguerrarà el que hi quedi de l’antic parc. Es tracta d’un espai que era públic, per més senyes; que es contempla, encara, al catàleg del patrimoni a protegir. Ara va a tant el metre quadrat. Algú en dóna més?
Un rètol magnífic, pintat amb lletres d’or i folrat amb pedreria, penjarà ufanós al cimall caigut de l’arbre més arrelat de l’antic parc. Aquesta serà la sentència: va ser un parc inoportú en un lloc inconvenient! En endavant, aquests seran els nous fruits amargs de l’enyorada arbreda urbana: els fruits nous prendran la forma de locals de negoci i de pisos d’alt estànding.
I això, si no vigilem, al centre urbà de Vic aviat els parcs hi seran un record feble del passat; anècdotes d’altres temps. Algú els volia? Algú els estimava? Falòrnies. La vida, proclamaran, ja no està per foteses…
ANTONI IBORRA