Xevi Crosas – Polígons, AREs, carreteres, la MAT… On són els límits?

Quan alguns membres del GDT penjàvem una pancarta que deia ‘Polígons avui, misèria demà’, és evident que no ens oposàvem al fet que hi hagi polígons industrials; de la mateixa manera que quan es va aconseguir re definir la carretera oest d’Osona no estàvem en contra de les carreteres, ni la oposició ‘ARE NO!’ volia dir que estem en contra d’uns habitatges de protecció oficial. Tampoc els que lluiten contra la MAT estan contra la utilització de l’energia elèctrica. Els eslògans són, per definició, simples, i serveixen per llençar un missatge impactant amb l’esperança de provocar una reflexió en el receptor; que no deixi indiferent vaja. Funcionen prou bé, però es corre el perill de perdre informació, arguments, o matisos prou importants.

El fet és que els últims quinze anys, hem viscut en una mena de bombolla, en la qual fer diners semblava bufar i fer ampolles, a costa moltes vegades de malbaratar recursos a preus regalats; sigui aigua, energia o sòl agrícola.
D’aquesta manera, en lloc de generar riquesa, ens trobem amb la paradoxa que massa sovint algú ha fet diners a costa de destruir riquesa; la contaminació de les aigües subterrànies de la plana de Vic o la ocupació de sòl exagerada, en son un bon exemple. Situacions que res tenen a veure amb el progrès, sinó amb l’enriquiment de quatre espavilats i l’empobriment de tots.

Hem patit un model basat en la construcció i el creixement continu impossible de perpetuar, ja que segons tots els experts, sembla que toquem sostre, és a dir, en contra de tot el que semblava, hem de començar a reconèixer determinats factors limitant. La crisi de la sequera potser només va ser un primer avís per a navegants; que d’aigua n’hi ha, però no la podem gestionar com si fos regalada, sinó de forma intel·ligent i eficient; més encara quan les previsions apunten a una menor disponibilitat d’aquest recurs en el futur. Amb l’energia passa una cosa similar. Tots els experts semblen confirmar que s’acaba l’era de l’energia barata, però nosaltres seguim augmentant els consums domèstics i apostant per un model territorial amb milers de cotxes fent centenars de quilòmetres diaris per portar un individu a treballar. Quin malbaratament d’energia i quin insult a la productivitat! S’ha promogut una ocupació del territori especulativa que al final ha generat, en alguns casos, solars i naus menys productives que els anteriors camps agrícoles, per no parlar de la gran quantitat d’habitatges vuits. Uns camps agrícoles que hem menystingut, quan el seny aconsellava fer tot el contrari, sobrevalorar-los per tal d’evitar aquesta terrible ocupació del sòl. Però atenció, no busquem culpables en determinats empresaris vestits de negre i cert tuf de sofre; qui fixa les regles del joc és l’administració, i per tant és el màxim responsable del què ha passat.

Els difícils escenaris de futur que dibuixen els experts no ens han de fer tremolar, sinó que han de ser el motor de canvi, el revulsiu per capgirar les coses. Cal que comencem a posar límits a la demanda, tant d’aigua, d’energia com de sòl. És urgent que els ciutadans despertem del somni que ens fa eterns adolescents, malbaratant recursos caríssims com un fill malcriat. Està demostrat que es pot viure igual o millor gastant la meitat de recursos, només cal proposar-s’ho. Un nou model que ha de ser el fruit d’un canvi cultural, recolzat en infraestructures col·lectives i en eines normatives que penalitzin fort els consums abusius, per aconseguir que l’eficiència sigui un element clau del desenvolupament.

Sóc conscient que en la societat actual el concepte de límit té molt mala premsa, però us asseguro que no es tracta d’una tossuderia meva; el país de les meravelles no existeix, què hi voleu fer si vivim en un planeta finit? Cal reinventar el model, el creixement continu és una utopia, pura ciència ficció. Per això sovint pengem pancartes, denunciem o escrivim articles com aquest. Esperant, com aquell qui fa senyals de fum, que el missatge s’estengui i tots plegats ens prenguem una mica m?s seriosament això de l’economia,
l’economia real vull dir, que és del què parlo.

Xevi Crosas
Membre del Grup de Defensa del Ter