La vella dita defineix de manera resumida i entenedora de com i perquè s’ha arribat a la caòtica situació econòmica i laboral del moment present. Tampoc el medi ambient es lliura d’aquesta espiral decadent. Una mostra és la desastrosa política estructural i financera relacionada amb l’aigua que ve duen a terme la Generalitat i que veiem reflectida en les declaracions de Gabriel Borràs, director de planificació de la Agència Catalana de l’Aigua (ACA), on denuncia l’abandó polític de l’entitat i l’insuportable deute que arrossega, xifrat en 1356 milions d’euros.
Unes afirmacions, que a més de haver-li suposat el fulminant cessament en les seves funcions, treuen a la llum els interessos anuals, al voltant dels 50 milions d’euros, que perceben els bancs per l’endeutament i que com de costum van a càrrec de la despesa pública.
Tot un bonic exemple de la gestió financera que duen a terme les diferents administracions i de la seva activa participació en el brutal dèficit públic existent.
En el rerefons d’aquest desgavell, però, s’amaga una errònia manera de considerar les diferents problemàtiques que giren al voltant de l’aigua i basar fonamentalment les solucions en un constant esforç econòmic, amb la creació i manteniment de més i més infraestructures hidràuliques, que acabem pagant tant estalviadors com malversadors.
Una costosa tecnificació que podria reduir-se si s’apliquessin serioses mesures d’estalvi i s’utilitzés l’aigua només per usos i activitats realment bàsiques i racionals; tal i com aconsella la seva escassetat agreujada pel canvi climàtic i la dependència que d’ella té la conservació i l’equilibri de l’entorn natural.
Un altre exemple en el mateix àmbit, que ajuda entendre aquesta insostenible dinàmica social, fa referència a les actuacions vigents en el tractament de residus, que comporten un cost econòmic elevadíssim així com un fort impacte ambiental; mentre que una intervenció en origen apostant decididament pel residus zero suposaria una millora substancial tant en el cicle de les 3R (reduir,reciclar i reutilitzar) com en la disminució de costos i en l’augment del benefici mediambiental.
En definitiva, que una vegada més cal recordar a la Generalitat i els altres sectors implicats així com a la societat en general, que cal afinar en la reflexió i en el sentit comú, a l’hora d?encarar problemàtiques com ara la de l’aigua o dels residus. La pretensió de resoldre-les, principalment, amb polítiques basades en una disbauxa financera podrà garantir l’asfixia econòmica però mai els resultats ambientals desitjats i necessaris.
Joan Nogué Fajula,
membre del Grup de Defensa del Ter
Maig 2010