Macro-polígon: La mida sí que importa – Xevi Crosas

Tot i que el típic ens vulgui fer creure que la mida no és important, està clar que ho és, i molt. Per aquest motiu alguns polítics de la comarca i determinats sectors econòmics s’han posat d’acord per tirar endavant un macro-polígon d’un mili? de metres quadrats al cor de la plana de Vic, en terres de Mossèn Cinto. Es veu que la gran quantitat de polígons industrials que tenim dispersos per tot el territori, alguns a mig fer, buits, o tot just projectats, no donen la talla. D’això se’n diu planificació; ara que ho tenim tot mig empantanegat resulta que no necessitem tots aquests polígons industrials petits i mal connectats, sinó un macropolígon amb totes les de la llei. Com si el problema econòmic del moment fos un problema de falta de sòl industrial, quan sembla evident que el que falta és feina. Em sembla irracional que se’ns vulgui fer creure, després d’uns anys de bogeria urbanística i ocupació del sòl desenfrenada, amb bombolla immobiliària reconeguda per tothom, que ara l’administració hagi de promoure molt més sòl industrial (macro-polígon), milers de nous habitatges (àrees Residencials Estratègiques), o noves carreteres (ronda est d’Osona). Barra lliure a la urbanització de tota la plana de Vic. Al mateix temps el Consell Comarcal reconeix que hi ha prop de disset mil habitatges buits a la comarca, i desenes de polígons per omplir. Veure per creure.

 

Mentrestant es repeteix l’eterna cantarella de la productivitat i l’interès general, només referit a les grans empreses, perquè la mida sí que importa. Grans empreses de casa o de fora que generen perilloses dependències, i creen grups de pressió molt poderosos per defensar els interessos de quatre particulars. Està clar que el sector agroindustrial és important i ha anat guanyant molt pes a la nostra comarca; al mateix ritme que hem anat perdent pagesos encara que sembli contradictori. I és que el model industrial de ramaderia i tota l’agroindústria associada, conformen un conglomerat empresarial gegant i fortament desvinculat del territori; basat en grans eixos de transport i logística, grans quantitats de combustibles fòssils i la necessitat d’importar mà d’obra i primeres matèries barates. Unes necessitats que no sabem si podrem garantir d’aquí a vint anys, per la qual cosa semblaria assenyat potenciar un altre tipus d’empresa, encara que només sigui per no jugar-ho tot a una carta.

 

Però sistemàticament s’ha menystingut la petita empresa, enfonsada moltes vegades per aquestes grans infraestructures que suposadament han de donar competitivitat. La creixent ocupació del sòl a la Plana de Vic ha fet desaparèixer petites empreses agrícoles i ramaderes, de turisme rural, petits comerços i tallers, etc. Precisament quan part de la solució a la crisi pot passar per aquestes empreses menys dependents dels mercats globals, més integrades al territori, amb circuits curts de distribució, més adaptables als canvis i que a la llarga poden deixar més valor afegit. Ens cal esperit emprenedor per generar activitat econòmica que no necessiti importar mà d’obra barata ni moltes primeres matèries, essent capaços d’aprofitar tot el potencial d’aquesta plana fèrtil. L’administració local podria liderar, per exemple, una aposta decidida per l’agricultura i ramaderia ecològica (producció, transformació i distribució) que treballi per abastir els mercats locals i nacionals amb productes saludables i de qualitat.

 

Però sobretot, és urgent un pacte pel territori en el qual s’assenyalin límits a la ocupació del sòl; cap altre generació d’osonencs es podrà permetre el luxe d’urbanitzar tantes hectàrees a la Plana de Vic com hem fet els últims vint anys. Hem de pensar que el sòl agrícola no és un terreny desaprofitat, buit, ni perdut. S’estan urbanitzant les terres més fèrtils de la comarca, que poden generar més aliment a la creixent població, i suposen una pòlissa de futur. Una plana agrícola a tocar d’una metròpoli amb més de cinc milions de persones que mengen cada dia pot tenir un valor incalculable. La Xina ja està comprant terreny agrícola a Àfrica i Sud Amèrica, pel valor estratègic que pot suposar durant aquest segle XXI en què s’esperen grans canvis. És evident que el 2050 els catalans necessitarem aliment per viure, però el que no està tant clar és que aquest aliment pugui venir de forma fàcil i barata d’altres continents com està passant en aquests darrers anys.

 

El més trist de tot plegat és que els mateixos polítics et donin part de raó, però et remetin a determinades lleis urbanístiques i no sé quines disposicions addicionals, molt dignes d’un secretari o tècnic d’ajuntament, però molt pobres ideològicament. I és que aparentment sembla que la política hagi perdut pes en front d’una especie de gestió burocràtica, tècnica i sobretot neutral. Amb un anàlisi més detingut t’adones que curiosament, aquesta gestió neutral sempre acaba prenent partit pel mateix model; el que pretén un creixement continuat en un món que s’ha demostrat finit, amb la concepció del tot equivocada, de que com més recursos consumim més rics som. Tant de bo ben aviat sapiguem reparar la greu miopia que patim i siguem capaços de recuperar la política amb majúscules.

Xevi Crosas, membre del GDT