Autor: Narcís Prat i Fornells
Catedràtic d’ecologia
Universitat de Barcelona
Data: 6/Desembre/2011
L’última reunió del CUSA (Consell per l’és Sostenible de l’Aigua) va servir per certificar com l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) camina amb pas ferm cap enrere (com un cranc) i sense atendre a cap raó (s’amaga en una closca com un cargol), sembla que el seu únic propòsit és, amb l’excusa de la crisi, la destrucció del sistema de gestió de l’aigua que ells mateixos van crear. Sembla que a marxes forçades (aquest cranc no camina lentament) estem tornant, no al segle XX, sinó al XIX.
El Consell de Direcció de l’ACA que ara formen 27 membres es reduirà a 18 perquè, segons l’exposició de motius d’aquesta reducció, tenen… “la convicció que les composicions reduïdes dels òrgans col·legiats contribueixen al seu millor funcionament”.
Els que sortiran més perjudicats en aquesta reducció seran els diversos col·lectius ciutadans que tenien representació en el Consell. El Consell el formen representants de diverses parts de l’administració (abans hi havia Sanitat, ara desapareix) que tenen la majoria, i representants d’usuaris (domèstics, industrials i agrícoles, a més d’un representant de l’Entitat Metropolitana). És curiós que el Consell inclogui representants agrícoles que gràcies a estar en el Consell decideixen que es fa amb els diners d’un cànon al qual ells no contribueixen. En canvi no hi ha en aquest consell representants dels aspectes ambientals, quan els objectius de la gestió de l’aigua (segons la Directiva Marc de l’Aigua) són precisament aconseguir el Bon Estat de les aigües. Es veu que l’ACA, o no sap qui són aquests representants o no vol que estiguin en el seu Consell. Vaja! que tornem als vells temps d’un Consell d’Administració centrat en l’important (els diners i els recursos hídrics). La resta és pura filosofia.
Queda clar, que aquesta ACA no vol informar i que es va refugiant poc a poc en la seva closca, amb l’estratègia de: qui no sap no critica i per tant millor no explicar res i ser efectiu. Ja se sap que el país està molt baquetejat i que la gent el que vol, és un govern que mani i que treballi, que sigui efectiu; tota la resta és reflex d’una poca passada, la del tripartit, que volen fer aparèixer com una poca fosca de Catalunya, quan no hi havia ni ordre ni concert.
El cargol que camina com un cranc es va engrandint cada dia més. El CUSA, per exemple, es reunia abans, cada mes, amb un ordre del dia, sovint molt apretat, amb assumptes que la pròpia ACA proposava. Ara, si els consellers no ho demanen no hi ha gairebé ordre del dia. I passen coses pitjors, com que l’ACA es nega a informar. Això va succeir en l’últim CUSA. La pregunta era sobre com estaven els sistemes de Sanejament de Catalunya, pregunta que la direcció de l’ACA va acceptar, es va posar en l’ordre del dia i poques hores abans que se celebrés la reunió del CUSA l’ACA va al·legar que el tema era massa ampli i que volia preguntes més concretes. L’ACA es va replegar dins del seu cargol i es refugia en l’estratègia de “qui no sap no molesta”, tornant a ser l’Agència que actua però no informa i oblidant-se del mandat que té de la DMA, que ha de realitzar la seva gestió amb la participació ciutadana. No només ha eliminat el grup de persones que estaven a càrrec de la mateixa sinó que camina amb pas ferm per eliminar qualsevol caliu, no només de participació, sinò d’informació a la societat del que fa o pretén fer. En aquest últim CUSA va estar de cos present el gerent de l’ACA, però en realitat era com si no hi fos, no semblava trobar-se molt a gust. No és sorprenent: se’n va anar abans que el president informés que el punt més important de l’ordre del dia (el del sanejament) no es tractaria en aquest CUSA.
L’estratègia del cranc i del cargol (un cranc ermità, fet i fet) demostra que el nou govern de Catalunya es dirigeix ​​amb pas ferm, a una privatització total del cicle de l’aigua; primer serà ATLL i després probablement tots els altres serveis de l’aigua; l’ACA quedarà reduïda a una Agència gairebé sense competències (veurem que passa amb les competències de control i inspecció, o sigui el que serien les Comissaries d’Aigua) que finalment acabaran desapareixent dins d’alguna conselleria menor, quan trobin la manera de situar el Cànon de l’Aigua a algun òrgan que permeti lel seu trànsit ràpid a les companyies privades que regiran el cicle de l’aigua a Catalunya en el futur.
L’excusa del deute està servint perquè Catalunya passi d’un model propi de gestió del cicle de l’aigua que durant anys ha donat fruits excel·lents i ha format un bon grup de bons professionals, a un model de submissió enfront de l’explotació privada del cicle l’aigua que se’ns presenta com l’única solució davant la crisi i el deute. És evident que els gestors actuals no creuen en la gestió pública de l’aigua i es dirigeixen amb passos de gegant a un model privat que segons ells és més eficient. L’aigua serà més cara a Catalunya els propers anys, però per beneficiar les companyies privades, no per a una millora substancial del medi ambient que era l’objectiu del difunt Pla de Gestió. Com que aquest pla era del tripartit i tot el que va fer el tripartit és per definició pervers i ineficient, cal canviar no només el Pla sinó el model de gestiò.
Aquesta és la política de l’aigua que sembla que tenim a Catalunya en la segona dècada del segle XXI.