(article publicat a <a href=”http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1692/lluita/pagesa/mercat/ram”target=”_blank”>Naci? Digital.cat</a>)
Curiosament aquest any coincideixen dos esdeveniments durant les mateixes dates, vinculats presumptament a l’activitat pagesa. El proper diumenge dia 17 d’abril és el dia internacional de la lluita pagesa, promogut per la organització internacional Via Camperola, i arreu del món hi ha convocats tot tipus d’actes. Durant la mateixa setmana se celebrarà a Vic el Mercat del Ram, la fira amb més història de la ciutat i unes arrels clarament pageses, tot i que evidentment l’agroindústria hi ha fet forat, i de quina manera.
Que a Osona hi hagi un degoteig continu de pagesos que pleguen sembla una paradoxa en una comarca tan ramadera i amb prou bona terra com la nostra. La industrialització del sector agrari ha suposat, i Osona n’és un exemple claríssim, un fort descens de la pagesia, entenent per activitat pagesa la que fa aquella explotació familiar que viu i treballa al camp en una activitat diversa (agrícola i ramadera), dimensionada a les capacitats de la terra i encarada a produir aliments per a la població.
L’actual model de producció industrial es fa sense pagesos, i en moltes ocasions sense massa relació amb el seu entorn natural, més enllà dels nitrats que es queden en els aqüífers. Per això algunes d’aquestes activitats podrien estar perfectament en un polígon industrial. La gran indústria agroalimentària d’Osona (res a veure amb pagesos), i més ara aprofitant la crisi, es va quedant amb més i més granges, i els pocs pagesos que queden es veuen obligats a créixer, fer-se grans, endeutar-se i vendre al preu que marquen els tres o quatre grans distribuïdors que dominen el mercat.
Aquesta agroindústria ha generat una sèrie de costos socials i ambientals no computats en els llibres d’estadística. La contaminació de les fonts n’és un exemple clar, com també la pressió sobre rieres i aqüífers, ja que la cabana porcina consumeix, només per beure, com una ciutat de 80.000 habitants. El deslligam entre activitat ramadera i terreny agrícola genera un consum energétic molt elevat sobretot en transport, per l’alimentació i la gestió dels residus (gran quantitat de quilòmetres per importar soja de l’altra punta del món, cereals, moure purins…): els sona allà del canvi climàtic
Cal sumar a tot això unes condicions animals que donen com a resultat un producte de no massa qualitat, però a preus molt competitius; depenent és clar, de com ho comptem. En aquests temps en què l’economia està a l’ordre del dia, fóra bo de valorar la gran despesa econòmica que ha suposat la pèrdua de les fonts: construcció de plantes potabilitzadores; portades d’aigua que han fet pujar el Ter amunt cap a l’Esquirol o fins a Seva; garrafes d’aigua embotellada; desplaçaments a fonts cada cop més llunyanes…
La insostenibilitat d’aquest sistema ens indica que no pot durar massa anys més. El preu del petroli és determinant en aquest negoci, ja que els circuits són molt llargs (a escala mundial) i el preu del pinso se’n ressent i no pararà de pujar com ho farà l’or negre. Realment es tracta d’un model, que tot i generar activitat econòmica a curt termini, i grans beneficis particulars, no aprofita els recursos naturals propis sinó que els destrueix, els degrada i se’ls apropia, convertint la comarca en una factoria de productes carnis a base de gastar molta energia, importar gran quantitat de matèria primera i mà d’obra, i exportar arreu del país o a l’estranger. Exagerant una mica, i a tall de paròdia, podríem dir que estem transformant carboni i nitrogen sud-americà, mitjançant petroli saudà i mà d’obra del Magreb, en botifarres de la Plana. Deixant, així sé, cap font neta ni cap pagès a la Plana.
L’enorme vulnerabilitat econòmica del sistema aconsella doncs, com a mínim, una diversificació cap a d’altres sectors. Afortunadament hi ha molts exemples al nostre país i a Osona mateix, que les coses comencen a canviar, que hi ha alternatives. Podem afirmar que és possible una producció pagesa, no tant industrialitzada, encara que actualment pugui tenir poc pes en els grans balanços econòmics. Trobem pagesos que es planten i venen ells mateixos el seu producte, gent que comença a veure la importància del menjar sa, administracions que fomenten el consum de productes locals, restaurants que promocionen els productes de la terra, explotacions que van sorgint en ecològic, menjadors escolars locals i ecològics perquè som el què mengem, cooperatives de consumidors ecològics, mercats de la terra…. Al final es tracta senzillament de produir sense forçar la màquina, fer-ne menys però vendre-ho millor; tot internalitzant els costos socials i ambientals, és a dir, sense fer trampa.
?s clar que els consumidors hi tenim molt a dir. De fet som l’altra cara de la mateixa moneda. Cal que siguem conscients que allò que mengem condiciona el territori que tindrem, la nostra salut i fins i tot l’estructura econòmica i social del món rural. Tal i com diu el lema de la Via Camperola pel 17 d’abril: l’agricultura pagesa pot alimentar al món. També depèn, evidentment, de nosaltres.