Adjuntem l’article publicat al 9nou, per l’arquitecte Xabier Eizaguirre, que recentment va fer una xerrada sobre l’urbanisme de la plana de Vic, a la Jazz Cava, convidat per el moviment “Per una plana viva”
La Plana de Vic, una ciutat sense alcalde
S’ha de dir que la Plana de Vic és un territori emblemàtic de la Catalunya central configurat en l’imaginari col·lectiu com un espai singular, això és, una ciutat dispersa que molts planavigatans vivim com si d’ una única ciutat es tractés. Ja fa temps que defensem que la nostra Plana funciona com un tot amb un alt grau de diversitat i d’interdependència, com una ciutat amb les seves urbanitats i ruralitats, un magma o un arxipèlag de llocs que l’habiten i l’utilitzen d’una manera indistinta, àssent aquesta peculiaritat la que la fa diferent i a la vegada identitària.
Que la Plana de Vic és una ciutat jardí o ciutat agrària de dimensions considerables que s’estén des del Congost fins al Bellmunt, des de les vessants de les Guilleries fins a les del Lluçanès, se’ns posa en relleu cada dia quan per múltiples necessitats ens veiem obligats a traslladar-nos d’un lloc a un altre, d’un poble o d’un barri a l’altre passant per diferents indrets, assentaments, barris, polígons segregats, llocs dispersos,… on els límits municipals ni es perceben. És aleshores quan se’ns fa evident que estem davant d’un territori d’unes característiques morfològiques i socials ben acusades. Un territori o una terra potent, la de la Plana de Vic, que per les seves condicions climàtiques i naturals és de gran valor agrari, havent creat al llarg del temps una idiosincràsia agrícola, rural, pagesa que encara avui té molta força material i cultural.
Amb tot, hem de reconèixer que no hem comptat amb una política de caire territorial que defensi amb decisió aquest recurs com a fons de riquesa. Ans al contrari, tenim la impressió que molts sòls agrícoles s’han consumit i hipotecat en benefici d’un creixement malentès. El sòl rural no ha estat considerat com a factor de sostenibilitat i desenvolupament, i sé, en canvi, com a recurs per a l’especulació. És per això que usos productius i funcions terciàries s’han establert moltes vegades en conflicte amb l’herència paisatgística i patrimonial heretada de generacions anteriors.
La Plana ?s una suma de capes construïdes l’una sobre l’altra, fruit de capitalitzacions successives i no només d’artificialitats sobreposades. També és un producte de lectures i evocacions que repeteixen les idees fonamentals d’un territori clar i de límits contundents. Un territori, però, a l’interior del qual cada cop hi ha més formigó i menys vegetació, més plástic i menys terra i, sobretot, més cotxes i residus que llocs. El buit agrari tan incorporat a la imatge d’aquest territori es va amagant sota depauperats paisatges suburbials, sense caràcters distintius propis que molt sovint no són ni rurals ni urbans. Són, per contra, extensions d’asfalt, agrupacions anodines de capses-naus, parets de maons de terra, xarxes de cables elèctrics, columnes de fum i de pudors, passeigs coberts de senyals i residus, contenidors escampats…
Val la pena tenir present les característiques físiques d’aquest nostre territori comú i més ara que en efecte és l’hora de reflexionar sobre les conseqüències de determinats programes municipalistes gelosos de l’espai. Al segle XXI en un territori metropolità com la Plana, fet de petits llocs actius, de pobles i masos o cases de pagès i d’unes ciutats de mida mitjana que amb les seves diferents especialitzacions es busquen i es necessiten constantment, no ens podem permetre de caure en reduccionismes o en malentesos localistes que dificultin l’establiment de lligams de solidaritat que facin front al nou escenari global.
Perquè, com sabem, els nous processos que s’estan donant a l’economia mundial no són urbans ni municipals, sinó territorials. Es tracta de processos, en la seva majoria, que afecten la totalitat del territori, així és que entenem que l’adequació d’ unes tals transformacions ha de donar-se també en la mateixa direcció. En aquest ordre de coses, ?s fàcil veure com l’aplicació de les noves tecnologies a les empreses de la Plana ha suposat per part dels empresaris modificar notablement la seva gestió interna i les seves relacions amb subministradors i demandes. No hi ha dubte que l’obertura de fronteres o la mundialització del mercat, a part de substituir el marc tradicional nacional-comarcal, ha incidit directament en la manera de fabricar i comercialitzar els productes. Avui produir de manera competitiva suposa aquí i arreu un exercici exigent d’adequació a la descentralització imposada per la globalització. I que això no fa per descomptat que en queda al marge.
Per a il·lustrar el que estem dient basti fixar-nos en les grans indústries de filatura i de confecció tan abundants, per altra banda, a la Plana, en poques passades. De totes aquelles fàbriques, només han subsistit les que s’han reconvertit tot canviant fortament els seus processos. Les altres han desaparegut. I ho han fet, ens consta, com a conseqüència de la crisi de producció de l’anterior model d’organització del treball, efectivament, però també degut a que no han sabut o no han pogut actualitzar-se a la vegada que s’adequaven als nous reptes.
L’aparició de la masia ramadera substitutiva de la masia agrària constitueix un altre exemple de transformació i un nou repte així mateix per moltes famílies pageses a l’hora de gestionar la nova situació complexa. I què dir dels masos que s’han reconvertit darrerament en restaurants, turisme rurals, tallers o serveis diversos?
També l’accés a les feines s’ha vist afectat en paral·lel a l’increment de la mercantilització de la força de treball i l’eventualitat contractual. És evident que la mobilitat requerida als treballadors és cada cop més gran i el cert és que els canvis en la mobilitat venen donats principalment per la no correspondéncia entre els criteris de la localització de la residència, de la producció i dels serveis. Tot i així, podem entendre que la població de la Plana forma part d’una ciutadania global i per això pot no concelebràs com un problema la no coincidència de les activitats elementals: el residir, consumir i el treballar, en un mateix municipi.
La nostra realitat és un territori amb unes lògiques i pautes de comportament pròpies i una naturalesa que combina el creixement de pobles i ciutats amb una de les més vigoroses reserves argíries i ramaderes solidificada a l’entorn d’una de les expressions més clares del pairalisme català, on la masia originària de l’època medieval hi té un paper molt important. I no és cap secret que en contra d’una expansió urbana casual i sense direcció, molts geògrafs i teúrgics urbanístics contemporanis apunten cap a nous models territorials com el nostre. Així és, models que morfològicament s’acosten més a teixits biològics o genètics que a formes estructurals, on la descentralització residencial i productiva sigui orgànicament distribuïda, tenint en compte la participació activa i conscient dels ciutadans com a factor indispensable per a una transformació positiva.
Arribats aquí afegirem que la qüestió no és tant el “què” s’està fent sinó el “com” s’està fent. Davant l’individualisme d’algunes de les operacions disperses, la segregació o aïllament dels usos i funcions i la mediocritat constructiva i arquitectònica observades, fora bo tenir cura de l’elecció de bons emplaçaments per a noves construccions. I també caldria cuidar la relació veïnal a través de petits camins, la barreja d’usos, etc., per tal que el creixement comporti desenvolupament en el bon sentit d’aquesta paraula. En definitiva, tota operació en el territori hauria de portar a fer teixit, a fer mixtura d’usos i formes noves pròpies del territori, ja que la ciutat extensiva i difusa es basa en la necessitat de crear petites poblacions o enclavaments, on el mestissatge d’usos i funcions vagi íntimament lligat amb la diversitat de construccions .
Xabier Eizaguirre, arquitecte