Els ajuntaments de la riera de Merlès es queixen, amb una part de raó, que ells sols no poden, ni els toca, d’assumir el cost de mantenir amb les degudes condicions la riera de Merlès. És cert. L’interès notable que suscita la riera de Merlès, pels seus valors paisatgístics i ecològics excepcionals, supera de molt l’àmbit local. Ens interessa a tots. És responsabilitat de tots. Però ho tenim tan a prop que no sabem apreciar-ho. Ho veiem, ho sovintegem, ho coneixem en part, però no ho valorem degudament.
La protecció legal de la riera com a espai d’interès natural és del tot insuficient. La prova més cridanera és, per exemple, que no es destinin els recursos necessaris de la Generalitat per fer-ne un mínim manteniment i neteja. Caldrà anar més enllà en la seva protecció.
A més, la zona alta de la riera de Merlès està vorejada de zones muntanyoses encara molt verges i salvatges, d’un valor ecològic i paisatgístic evident: extraordinari. Hi viuen també significatives espècies d’animals en perill. Parlo del Catllarés, de la Serra del Picancel i la Quar, de la Serra de Santa Margarida, dels Rasos de Tubau… La feréstega bellesa els seus paratges és singular, incomparable. El seu interès faunístic i botànic, notable. Cal aprofundir en el seu coneixement i estudi. De fet no sabem gaire el que hi tenim. Segurament ens esperen encara sorpreses fabuloses.
Per què no ho posem en valor? Els ajuntaments i d’altres institucions locals farien bé de no quedar-se ancorats en la queixa i el lament. Caldria que promoguin el millor coneixement dels seus punts forts, dels condicionants legals i financers… Caldrà buscar la complicitat dels propietaris i de les empreses del sector dels serveis: restauració, botigues, cases rurals… El parc natural no és un projecte per desenvolupar-lo en quatre dies. És una idea de futur que es pot madurar, polir i millorar.
El patrimoni natural és un actiu que cal potenciar: cal reconèixer la seva importància social i la seva projecció de futur. El Lluçanès, el Berguedà i el Ripollès no es poden permetre d’abandonar o malmetre aquesta riquesa incalculable. Catalunya, tampoc.
Antoni Iborra
advocat