Un balanç de la Cimera del Clima a Durban
Es salven els mercats i no el clima. Així podríem resumir el que constata la recent acabada 17a Conferència de les Parts (COP 17) de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic a Durban, Sud-àfrica, celebrada del 28 de novembre al 10 de desembre. La ràpida resposta que governs i institucions internacionals van donar a l’esclat de la crisi econòmica el 2008 rescatant bancs privats amb diners públics contrasta amb l’immobilisme davant el canvi climàtic. Encara que així no ens hauria de sorprendre. Tant en un cas com en l’altre guanyen els mateixos: els mercats i els seus governs còmplices.
A la Cimera del Clima a Durban dos han estat els temes centrals: el futur del Protocol de Kioto, que conclou el 2012, i la capacitat per establir mecanismes en la reducció d’emissions, i la posada en marxa del Fons Verd per al Clima, aprovat en l’anterior cimera a Cancon, amb l’objectiu teòric de donar suport als països pobres en la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic.
Després de Durban podem afirmar que un segon període del Protocol de Kioto ha quedat buit de contingut: es posposa una acció real fins al 2020 i es rebutja qualsevol tipus d’instrument que obligui a la reducció d’emissions. Això ho han volgut els representants dels països més contaminants amb Estats Units al capdavant, que apostava per un acord de reduccions voluntàries i rebutjava qualsevol tipus de mecanisme vinculant. Però si el Protocol de Kioto ja era insuficient, i d’aplicar-se evitava només 0,1 centígrads d’escalfament global, ara anem a pitjor.
Sobre al Fons Verd per al Clima, si en un primer moment els països rics es van comprometre a aportar 30 mil milions de dòlars el 2012 i 100 mil milions anuals per al 2020, xifres que de tota manera es consideren insuficients, la procedència d’aquests fons públics ha quedat per determinar mentre s’obren les portes a la inversió privada i a la gestió del Banc Mundial. Com han assenyalat organitzacions socials es tracta d’una estratègia per convertir el Fons Verd per al Clima en un Fons Empresarial cobdiciós. Una vegada més es pretén fer negoci amb el clima i la contaminació mediambiental.
Un altre exemple d’aquesta mercantilització del clima ha estat l’aval de l’ONU a la captura i emmagatzematge de CO2 com a Mecanisme de Desenvolupament Net, que no pretén reduir les emissions i que aguditzaria la crisi ambiental, especialment en els països del Sud candidats a futurs cementiris de CO2.
Així, els resultats de la cimera apunten a més capitalisme verd. Com indicava l’activista i intel·lectual sud-africà Patrick Bond: La tendència a mercantilitzar la natura s’ha convertit en el punt de vista filosòfic dominant en la governança mundial mediambientalà. A Durban es repeteix el guió de cimeres anteriors com la de Cancún 2010, Copenhaguen 2009? on els interessos de les grans multinacionals, de les institucions internacionals i de les elits financeres, tant del Nord com del Sud, s’avantposen a les necessitats col·lectives de la gent i al futur del planeta.
A Durban estava en joc el nostre futur però també el nostre present. Els estralls del canvi climàtic estan tenint ja els seus efectes: alliberament de milions de tones de metà de l’àrtic, un gas 20 vegades més potent que el CO2 des del punt de vista de l’escalfament atmosfèric, es fonen les glaceres i els mantells de gel i augmenta el nivell del mar. Uns efectes que incrementen el nombre de migracions forçades. Si el 1995 hi havia al voltant de 25 milions de migrants climítics, avui aquesta xifra s’ha doblat, 50 milions, i el 2050 aquesta podria ascendir a entre 200 i mil milions de desplaçats.
Tot apunta a que ens dirigim cap a un escalfament global descontrolat superior als 2, i que podria rondar els 4, per a finals de segle, el que desencadenaria molt probablement, segons els científics, impactes ingestionables, com la pujada de diversos metres del nivell del mar. No podem esperar fins a l’any 2020 per començar a prendre mesures reals.
Però davant la manca de voluntat política per acabar amb el canvi climàtic, les resistències no callen. I emulant Occupy Wall Street i l’onada d’indignació que recorre Europa i el món, diversos activistes i moviments socials s’han trobat diàriament en un fòrum a pocs metres del centre de convencions oficial sota el lema “Occupy COP17″. Aquest punt de trobada ha reunit des de dones camperoles que lluiten pels seus drets fins a representants oficials de petits estats illencs com Les Seychelles, Granada o Nauru amenaçats per una pujada imminent del nivell del mar, passant per activistes contra el deute extern que reclamen el reconeixement i la restitució d’un deute ecològic del Nord respecte al Sud.
El moviment per la justícia climàtica assenyala com davant la mercantilització de la naturalesa i dels béns comuns cal avantposar les nostres vides i el planeta. El capitalisme s’ha demostrat incapaç de donar resposta al carreró sense sortida al que la seva lògica productivista i depredadora ens ha conduït. Si no volem que el clima canvi cal canviar radicalment aquest sistema. Però els resultats de Durban apunten cap a una altra direcció. El reconegut activista ecologista nigerià Nnimmo Bassey ho deixava ben clar amb aquestes paraules: Aquesta cimera ha amplificat l’apartheid climàtic, on l’1% més ric del món ha decidit que és acceptable sacrificar al 99% restant.
(*) Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Traduït per Canal Solidari.
(**) Article publicat al diari Públic, 2011.12.13.