Us transcrivim una interessant entrevista a en Daniel Barbó, apareguda al setmanari LA DIRECTA (2 de novembre 2011)
Daniel Barbó: “Sense participació”, no es pot explicar què és el preu de l’aigua?
L’aigua ha estat un tema que ha captivat l’hidrogeòleg Daniel Barbó al llarg de la seva trajectòria professional. Expert en gestió de l’aigua i membre fundador de la Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua, Barbó ha optat per combinar la recerca i la divulgació de les problemàtiques hídriques de casa nostra amb treballs artístics, apun- talats per l’assaig o el cinema. En el seu currículum, destaquen publicacions i estudis per a diverses universitats, així com la seva feina per la Fundació Nova Cultura de l’Aigua i per l’Agència Catalana de l’Aigua en l’aplicació de la Directiva -Marc de l’Aigua (DMA) i el seguiment del procés participatiu vinculat a aquesta directiva.
Tot i que l’aigua és un considerada un bé públic, hi ha empreses que la comercialitzen i l’extreuen del territori. Com es justifica això?
No es pot justificar. Legalment, l’aigua és vista com un bé públic, el problema és que la seva gestió s’ha cedit a multinacionals que en treuen beneficis. Per tant, estem davant d’un règim de concessió. Una concessió que segresta el dret dels ciutadans sobre la gestió del seu territori durant 50 anys o un segle. Al meu parer, estem vivint l’estafa més gran que pot viure la ciutadania: treure-li l’aigua. De fet, avui, hi ha ciutats i països que estan lluitant perquè l’aigua no deixi de ser pública. A Itàlia, per exemple, fa poc, van aprovar la gestió pública de l’aigua a través d’un referèndum i l’Ajuntament de París, fa dos anys, també va aconseguir tornar a fer pública l’aigua de la capital francesa, després de rescatar-la d’una companyia privada.
-“Es provoquen desastres ecològics i socials formidables sota una mena de mantell que es diu capitalisme verd”-
De quina manera penalitza la població la gestió privada de l’aigua?
La diferència entre allò públic o allò privat no es limita al fet que una empresa privada gestioni la distribució i en tregui beneficis. Aquesta gestió està enverinada perquè, amb l’obsessió de treure’n el màxim de lucre, la gestió privada fomenta la degradació continuà del medi. Els rius acaben competint entre ells per tenir l’aigua més barata, mentre els ciutadans paguen cada vegada més, una roda que cada cop dóna més voltes. Ara mateix, per exemple, la Generalitat de Catalunya ha manifestat la intenció de privatitzar l’empresa Aigües Ter Llobregat (ATLL), cosa que suposa un dels pitjors passos enrere que s’ha fet mai durant la democràcia, perquè privatitzar ATLL vol dir privatitzar tot el medi.
I com es concreta aquesta gestió privada a casa nostra
Actualment, hi ha una gran empresa privada, que és Agbar, una multinacional que no és catalana i que, un dia, pot decidir establir-se a Hong Kong i vendre l’aigua a preu d’or. Fins ara, també hi ha una empresa pública, ATLL, que es vol privatitzar per eixugar el suposat dèficit de l’aigua de l’administració. El que no diuen els governants és que el suposat dèficit de l’aigua és fals, s’ha creat perquè els beneficis no han repercutit en el cicle de l’aigua i no s’ha tingut en compte el cost real de mantenir el medi amb bones condicions.
I, què passarà quan ATLL es privatització
Doncs, que tots els costos de l’operació aniran a compte públic i els beneficis aniran a l’empresa privada.
Costos com el de la flamant dessalinitzadora del Prat de Llobregat, la solució per eradicar la sequera?
Sí, gràcies a la dessalinitzadora, ja no hi haurà mai més sequera en aquest país i, a més, es donaran garanties ecològiques als rius. Cal dir que la sequera només passa un cop cada cinc o deu anys, però, mentrestant, els rius han de tenir un bon cabal, cosa que no passa. El Ter, per exemple, té un règim d’explotació infame i no arriba als cabals ambientals perquè l’aigua se’n va a Barcelona. Per tant, si amb la dessalinitzadora aconseguim generar aigua a la zona de l’àrea metropolitana, podem retornar-la al Ter i garantir un bon cabal del riu. El problema, però, és l’empresa que explota la dessalinitzadora, Agbar, un ens privat que busca lucrar-se i al qual li surt més barat explotar l’aigua del riu Ter que fer funcionar la dessalinitzadora. Per tant, un 80% de l?aigua potabilitzada del mar torna al mar perquè Agbar es nega a posar l’aigua dessa-linitzada a la xarxa i, a canvi, explota el Ter, que és bastant més barat; d’aquesta manera, es genera pèrdua de qualitat ecològica.
Quin impacte econòmic representen els transvasaments?
Fins ara, els transvasaments han estat estatals, basats en greuges comparatius entre províncies… i tots han estat un desastre. L’Estat crea els transvasaments i els embas-saments i les dessalinitzadores les paguen els municipis. Això acaba fent que els ciutadans no siguin massa conscients de l’impacte real de la gestió de l’aigua. En el cas del canal Segarra- Garrigues, per exemple, els municipis de la zona no poden
pagar el cost que comporta fer la modernització del circuit de l’aigua i qui l’està fent és una filial d’Agbar que es dedica a l’agricultura, de manera que, a través d’aquest canal, a llarg termini, s’acabarà portant aquesta aigua del Segre a Barcelona en bene-fici d’Agbar. D’altra banda, el transvasament del Roine és transnacional i suposa un gran negoci per a les empreses: si els excedents no mesurats del Roine es poden
vendre a un altre país, és un negoci rodó. És el mateix que passa amb l’energia. Darrere del Roine, hi ha un model d’internacionalització de la gestió de l’aigua per part de les multinacionals.
Per tant, encara poden augmentar les injustícies Nord-Sud?
Aquí, hi ha el fantasma del canvi climàtic, que s’utilitza per fer por. Als països del Nord, ens diuen que és un problema molt gran, però no ens tallen el consum de l’aigua i de la llum tres hores al dia, per exemple. Amb aquest problema, fomenten un mercat d’emissions. I què fem nosaltres? Privatitzem i corrompem l’aigua del tercer món a canvi de continuar tenint emissions. El Banc Central Europeu és qui està pagant els desastres ecològics mundials.
Si tu construeixes una presa a Etiòpia, els quilowatts que s’emeten durant la construcció de la presa es comptabilitzen com a energia neta pel país que l’ha produïda, de manera que, tot això és CO2 que el país pot produir a costa d’haver-se carregat Etiòpia o el riu Nil, per exemple. Així doncs, es provoquen desastres ecològics i socials formidables sota una mena de mantell que es diu capitalisme verd.
En aquest sentit, els estem deixant sense recursos?
Hem de pensar que fer un embassament no només vol dir canviar un poble, sinó canviar tota una regió. Hem de destruir el mite que els embassaments creen ocupació perquè, en realitat, creen paisatges industrialitzats amb m’ d’obra no especialitzada molt barata. És a dir, els pagesos de Lleida no treballaran a l’hivernacle Segarra-Garrigues. No estem creant llocs de treball pels seus fills, tot i que sé que produïm riquesa a partir de l’agroindústria, que afavoreix un model porcí, però això no vol dir que creem una societat estratificada amb diferents llocs de treball que diversifiquin la riquesa i repercuteixin en els municipis… Són multinacionals que compren aquestes terres a canvi d’una concessió d’aigua en la qual no paguen els costos ambientals reals de deixar el riu sec, que és el que passa al Segre amb el canal Segarra-Garrigues.
-Els regadius aprovats per Aragó i Catalunya són com si s’haguessin dut a terme tres transvasaments de l’Ebre? –
Partint de la idea que els transvasaments no són apropiats, quins sistemes hauríem d’adoptar per redistribuir l’aigua en el territori?
Una solució ja la tenim: les dessalinitzadores. Si fem una gestió integrada de les conques, podem gestionar els recursos en funció de la demanda. Si, tot i tenir un medi correcte, omples les planes fluvials, els rius inunden el que han d’inundar i flueixen correctament i els aqüífers, que són una reserva extraordinària, s’omplen. La solució, per tant, és saber quin medi tens i no com el pots explotar. En casos de dese-quilibri territorial, com el cas de Barcelona, s’han de buscar mètodes alternatius tan justos com sigui possible. El que no podem fer ?s planificar grans operacions territo-rials allà on no hi ha recursos.
En relació amb el transvasament de l’Ebre, t’espanta el possible retorn del PP al govern de l’Estat espanyol?
Quan torni el PP, l’aigua de l’Ebre no la podrà tocar, ja que els regadius aprovats per Aragó i Catalunya són com si s’haguessin dut a terme tres transvasaments de l’Ebre. Totes les hectàrees de regadius de Catalunya i Aragó tripliquen el volum d’aigua que havia de transvasar-se amb el PHN. Sembla que, en aquest país, es relaciona el creixement amb un model de regadiu intensiu per afavorir la producció de biocombus-tibles. A més, també s’està fent un transvasament encobert a Xènia, que quasi arriba a València.
L’ACA va clausurar un portal participatiu perquè la gent aportés el seu punt de vista en relació amb la gestió de l’aigua amb l’argument que no podia pagar el domini, que costava 30 euros. Quin grau de premeditació hi veus, en aquesta decisió?
Des de Nova Cultura de l’Aigua, volem dur a terme una campanya (que encara s’ha de definir) i anar a parlar amb entitats de tot el país per dur a terme el procés participatiu.
Amb un cèntim de cada entitat, ens oferim a finançar el domini i a impulsar el procés participatiu.
Quina mena de procés participatiu voleu impulsar?
El procés de participació de l’aigua no és un procés qualsevol, és molt especial. La Directiva Marc de l’Aigua es basa en tres peus. Un és que, en lloc de mirar la contam-nació de cadascú, cal que ens fixem en el fet que el riu estigui bé i, a partir d’aquí, es regularà el nombre de contaminants. La directiva és finalista: el medi ha d’estar bé ecològicament i, si no ho està, cal explicar què faràs perquè estigui bé. Això s’ha fet bè, tret del tema dels cabals, ja que els rius estan mancats de cabal.
El segon peu ha estat el de la recuperació de costos; no pot ser que no es gravin els costos a l’aigua perquè, si fas una aigua barata, el que fas és fomentar la sobre ex-explotació i els grans negocis. En el cas de l’agricultura és claríssim i en el cas de les empreses d’explotació d’aigua encara ho és més. Hem de fer que l’aigua costi el que val (tot comptabilitzant els costos ecològics) i, aleshores, veure qui ho ha de pagar. Que un riu no estigui bé també té costos! Si volem aigua, cal que el riu estigui bé i, per tant, cal imputar al cicle de l’aigua els seus costos reals i cal imputar a les infraes-tructures els costos que tenen.
El darrer pilar fonamental és el de la participació. Aquesta directiva va sorgir arran del fet que la qualitat ecològica dels rius millorava, però es mantenia estable; llavors es va pensar que, per millorar la qualitat ecològica dels rius, calia molta més implicació ciutadana, promoure que tots fóssim conscients dels costos de mantenir la qualitat ecològica de l’aigua i incitéssim en la necessitat d’un canvi de xip en la seva gestió. Jo crec que, sense participació, no es pot explicar què és el preu de l’aigua.
Malgrat l’experiència dels plans de conques?
A casa nostra, es va dur a terme un procés participatiu per executar els plans de la directiva, és a dir, els plans de conca; el 2012 cal fer un segon procés participatiu per avaluar aquests plans i explicar si el 2015 assolirem la qualitat ecològica esperada. Per dur a terme aquesta revisió, s’ha de comptar amb totes les parts implicades: pagesos, veïns, entitats… Actualment, però, s’ha aturat el procés participatiu; el pla de conques s’ha bloquejat; de consells de conques, no n’hi ha gaires i els que perviuen estan integrats per persones amb interessos econòmics: qui es reuneix amb l’adminis- tració són empreses privades com Fecsa-Endesa, etc.
Ens hauríem de fer una pregunta per entendre la situació: qui és el nou director de l’ACA?: Un exdirectiu d’Agbar.
(Alba Gómez i Oriol Agullà – entrevista@setmanaridirecta.info)