Quan el Govern Zapatero afirmava que s’havia de dur a terme les polítiques de reducció de drets laborals (debilitar els convenis col·lectius) i socials (allargar l’edat de jubilació, congelar les pensions o retallar la despesa pública social) com a conseqüència de la pressió dels mercats financers, estava, intentant externalitzar la responsabilitat de desenvolupar unes polítiques altament impopulars. Una cosa semblant passarà ara amb el Govern Rajoy. En amblés casos, els executius ens diuen que no són ells sinó els de fora, és a dir, els mercats, els que manen mentre que els governs no tenen una altra alternativa de desenvolupar aquestes polítiques.
Amb l’ajuda dels grans mitjans d’informació i persuasió del país, els governs intenten presentar aquestes polítiques com determinades per forces exteriors sobre les quals tenen poquíssima capacitat d’influència. El gran argument, que justifica aquestes polítiques, és que són necessàries per “donar confiança als agents externs: els mercats financers”. En altres paraules, cal reduir el dèficit i el deute públic, i cal reduir els salaris i debilitar els sindicats per tal de calmar els mercats perquè aquests prestin els seus diners a l’Estat espanyol, permetent amb això poder pagar les seves despeses. El problema amb aquest esquema polític – intel·lectual és que cada un dels postulats sobre els quals es basa és erroni, és a dir, les dades empíriques no ho sustenten. Vegem.
En primer lloc, no són els mercats financers, sinó principalment els bancs, les companyies d’assegurances i els fons especulatius espanyols (l’eix del que es deia abans la burgesia financera, terme abandonat en el llenguatge polític-mediàtic actual per considerar-lo “antiquat “) els que tenen gairebé la meitat del deute públic espanyol. La majoria de l’altra meitat la tenen bancs, companyies d’assegurances i fons especulatius europeus, molts relacionats amb els mateixos fons espanyols. Només una mínima part la tenen entitats financeres estrangeres (és a dir, de fora de la Unió Europea).
Els “mercats financers” són, doncs, bàsicament les nostres institucions financeres (espanyoles i europees). Utilitzo el terme “nostres” per indicar la seva identificació polític territorial, ja que de nostres -en el sentit de possessió per part de la majoria de la població- en tenen poc. Estan controlats per un nombre petitíssim de persones (els gerents, governadors i accionistes), menys del 0,1% de la població, que es beneficien enormement de que l’Estat espanyol hagi de pagar fins a un 7% d’interès per aconseguir diners deixats pels bancs als quals l’Estat ha de pagar, diners que procedeix de les retallades de despesa pública en pensions, sanitat, educació, escoles bressol, serveis domiciliaris a les persones amb dependència, entre d’altres. Les classes populars d’Espanya, que són les més afectades per aquestes retallades, s’han d’estrènyer el cinturó perquè l’Estat pugui pagar a la nostra burgesia financera, a la qual, per cert, el nostre Estat ha anat reduint els seus impostos i ajudant, prestant-los milions i milions d’euros perquè no col·lapsessin el sistema financer com a resultat de les seves pràctiques especulatives (i molt en particular en el sector immobiliari) en esclatar la bombolla del totxo que ells van crear.
Però, per si no fos poc, tal burgesia financera, tant espanyola com europea, ha rebut una enorme quantitat de diners del Banc Central Europeu (BCE), que és una institució pública (els seus dirigents són nomenats pels estats de l’Eurozona, inclòs el Govern espanyol), que està, en la pràctica, controlat per les nostres (espanyoles i europees) institucions financeres. El BCE imprimeix milions i milions d’euros i els dóna (bé, donar, donar, és un dir, encara que els interessos són ridículament baixos) als bancs, els quals, amb aquests diners, especulen i compren deute públic a uns interessos desorbitats.
El segon supòsit erroni és assumir que no hi ha una altra alternativa a la dependència que els estats tenen de la banca privada. Això no és cert. L’Estat pot generar recursos a base de, per exemple, incrementar, en lloc de baixar, els impostos a la banca, a les rendes del capital i a les rendes superiors. I el BCE, en lloc de donar diners a la banca, la podria donar als estats per comprar el seu deute públic als mateixos interessos que se’ls dóna a la banca. Però no ho fa, de manera que l’Estat ha de demanar prestat a la banca. Un cercle virtuós per a la banca i desastrós per als estats. Però les coses encara han empitjorat més perquè quan el BCE ha començat a enviar diners als estats comprant el seu deute públic, el BCE (que és el lobby de la banca) ha imposat unes condicions draconianes, que es resumeixen en un atac frontal a les classes populars i al seu Estat del benestar.
No són, doncs, els mercats financers, sinó la nostra burgesia financera, aliada amb la burgesia financera europea, que està controlant les nostres institucions públiques, les mateixes que ens diuen que no hi ha alternatives. I per al màxim avès, els nostres representants polítics en la seva última reunió a Brussel·les, volen ara assegurar als bancs (per donar-los, fins i tot, més confiança) que aquests mai, repeteixo, mai, perdran diners. és a dir, que els estats els hauran de pagar sempre els diners que suposadament els deuen. I tot això es presenta amb l’argument que no hi ha alternatives.
Però sé que hi ha alternatives. Els estats poden controlar els bancs, en lloc de ser al revés, establint, per exemple, bancs públics. I poden canviar el BCE posant-lo al servei de la població i de l’economia productiva, i no al servei de la banca. Que no ho facin es deu, no al poder dels mercats, sinó a l’excessiva influència política i mediàtica de les nostres burgesies financeres.
Vicenç Navarro
(Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra)
+ info:
<a href=”http://www.vnavarro.org”target=”_blank”>http://www.vnavarro.org</a>