L’actual govern de CIU, en la línia que el caracteritza, que -com deia aquella vella cançó “Power to all my friends”- no és altra que la de entregar el país als seus “amics”, per tal de que puguin seguir fent sucosos negocis, amb tot allò que hauria de ser públic.
Això, estan fent els passos necessaris per, d’una banda desacreditar l’Agència Catalana de l’Aigua i buidar-la de competències, i de l’altra, entregar la gestió de l’aigua de Catalunya, al capital privat. En concret, a SGAB (Aigües de Barcelona). Els perdedors: tots els ciutadans i el medi ambient.
Heus aquí un comentari escrit a la Web “Aiguaesvida” per qui fou director de l’Agència Catalana de l’Aigua amb el conseller Salvador Milà, en Jaume Solà i Campmany.
Clar i demolidor, explica amb coneixement de causa la situació actual de l’aigua de Catalunya
Jaume Solà Campmany escrigué:
novembre 17, 2011 a les 6:31 pm
Desgraciadament aquesta voluntat d’entregar els serveis de l’aigua a la SGAB ja ve de lluny. Les primeres passes ja es van donar, per part dels socialistes a l’ajuntament de Barcelona i a la CMB, a partir de contracte-programa que va salvar SGAB de la ruïna. La generosa aprovació de tarifes durant els mandats de Serra i Maragall no solament van portar a la puixant economia i expansió mundial de la SGAB, si no al seu projecte d’arribar a monopolitzar el sector de l’aigua a Catalunya devorant el servei públic de l’ACA i l’ATLL. (Aleshores els ciutadans de l??rea Metropolitana ja havien fet possible l’edifici de la Pl. de les Glòries). Ho van intentar abans del Tripartit (en Felip Puig ho tenia apunt). Amb el Tripartit-1 ho van insinuar (“Vent-te ATLL”, li va dir en Castells a en Milà). Al mateix Tripartit-1 van anar preparant, però, el terreny no volent sentir parlar de tarifes que s’acostessin més al cost (“Això és terrorisme” em va dir en Cuervo) i vetant qualsevol intent d’explicació adulta i pedagògica als ciutadans sobre els costos i el valor de l’aigua; el pressupost de la GTAT tampoc va transferir diners a l’ACA, ni per les enormes despeses de la sequera; i el deute el van anar deixant créixer i créixer. Mentrestant els conservador de CiU dimonitzaven, al Parlament i a La Vanguardia, qualsevol intent de tímida adequació del cànon de l’aigua al cost dels serveis (La nova factura de l’aigua és el que ens volen imposar quan parlen de la Nova Política de l’Aigua, deia, amb gran intel·ligència i patriotisme, l’Espadaler). Amb el Tripartit-2, ja sense veus discordants, van preparar el terreny per a la privatització definitiva (no transferéncies de la GTAT, no increments de cànon, no ajudes en la sequera, l’ACA i ATLL posades a la deriva). El govern conservador, finalment, ho tenia molt clar ja des del començament. Per això va posar al davant de l’ACA en Carcolà, un fidel empleat de la SGAB. Algun dia, però, s’hauria de parlar del règim de tarifes de la SGAB a l’àrea Metropolitana de BCN, de com està establert, de la manera que ha estat interpretat al llarg dels anys, de qui ho aprova i com ho aprova, és un tema que promet.