Traducció: Sergi Solà
Els nostres hàbits de consum sempre tenen conseqüències.
Així, darrera un quilo de tomàquets a l’hivern hi trobem: un gust suau, l’explotació ferotge, Espanya, els immigrants, conductors de camions de l’Est, la contaminació produïda pels camions, els beneficis de la gran distribució; i en definitiva, una reflexió sobre … la globalització dels intercanvis comercials.
DELS HIVERNACLES ESPANYOLS AL PLAT FRANCÈS
Cada any, és el mateix. A partir d’octubre, la producció local de tomàquet francès a poc a poc va desapareixent de les estanteries i supermercats d’Europa Occidental, per donar pas a un sol producte: el tomàquet espanyol. (1)
Durs, cruixents o farinosos, sense veritable gust, i que, en lloc d’acabar la seva maduració la vostra cistella de la fruita, fins que es podreix ràpidament. “Els francesos volen menjar tomàquets durant tot l’any, fins i tot a l’hivern, diu Robert C. (2), responsable de la secció de fruites i hortalisses en un hipermercat Carrefour al sud de França. Així que n’hem de proveir!”
O bé com els alemanys, britànics, holandesos, polonesos i altres, els francesos es neguen a pagar el seu quilo de tomàquets a un preu superior a 2 euros, fins i tot fora de temporada. La solució a aquesta contradicció agronòmica i el cultiu d’hivern – i econòmica – produir amb èxit a menys de 50 cèntims d’euro el quilo, de manera que arribin a menys de 2 euros als prestatges – s’ha trobat en una petita regió Andalusia, Almeria, situada entre el Mediterrani i la impressionant Serra de Gádor. Una regió que combina la taxa de sol més alta d’Europa amb la força de treball més mal pagada.
Un caminant que passi per aquests paratges, que en altres temps eren desèrtics, i que van servir d’escenari natural per alguns dels westerns-spagghettis més famosos (3), serà colpejat per l’espectacle de milers d’hivernacles de plàstic, alguns d’ells construïts com veritables fortaleses, d’altres mig trencades i maltractades pel vent. Quants n’hi ha en total? Al voltant de trenta mil, col·locats un a tocar de l’altre en unes 40.000 hectàrees. Desenes de milers d’immigrants, molts d’ells indocumentats, treballen per proveir permanentment de fruites i verdures als consumidors europeus (4).
D’acord amb el Sr Joan Carles Checa, un investigador en el Laboratori d’Antropologia Social a la Universitat d’Almeria, “es pot estimar el nombre de treballadors agrícoles als hivernacles en cent deu mil, dels quals entre vuitanta i noranta mil estrangers. I d’entre aquests n’hi ha entre vint i quaranta mil que són il·legals – marroquins (50%), subsaharians, sud-americans i romanesos.
A França, per una jornada de vuit hores, un treballador agrícola percep 55,40 euros nets. Amb les cotitzacions socials la nòmina costa 104 € a l’empresari-contractador. A Almeria, els jornalers guanyen només de 32 a 37 euros, tot i que el salari mínim oficial s’eleva a 44,40 € nets (5). I com poques vegades es declaren aquests jornals, no costen res més al seu cap.
Els més afortunats d’aquests immigrants són amuntegats de quinze en quinze en petits habitatges HLM (tipus de protecció oficial). Els que tenen menys sort s’ajunten en el que s’anomena irònicament “cortijos”, cabanes sense aigua ni electricitat, normalment utilitzats pels propietaris de granges per emmagatzemar les seves reserves de productes químics (6). Els més miserables tracten de sobreviure en “xaboles”, barraques construïdes amb planxes i trossos de plástic en els llocs més inaccessibles – i més ocults – enmig dels hivernacles. “Tinc sort, explica ens explica en un mal castellà l’Al-Mehdi, de 23 anys, vingut de Tetuan, al Marroc, el patró és agradable, no m’ha pas preguntat si tenia papers. El lloc és ombrívol, sense finestres, sense aigua potable, electricitat o calefacció. Cilindres de sulfat són amuntegats a l’habitació contigua. “Sóc jo qui l’esparceix amb una màscara”. Al-Mahdi té un sol patró, el propietari dels dos hivernacles adjacents. Guanya 33 euros al dia en jornades de vuit a deu hores de treball, “però només als dies quan hi ha feina”. Ell està content “ja que a l’estiu, quan no hi ha durant dos mesos, el patró em permet seguir vivint aquí”.
D’aquests sense papers, Europa en va sentir a parlar de sobte quan a principis de febrer de l’any 2000 es va produït l’assassinat d’una jove de nacionalitat espanyola per part pertorbat marroquí i que va portar a tres dies de bogeria racista a El Ejido. Milers d’espanyols van perseguir i atacar a cops de barres de ferro a qualsevol “moro” que es trobessin pels carrers, bars i botigues. La violència va fer cinquanta-quatre ferits, entre ells una vintena de policies espanyols i tants d’altres immigrants.
Des de llavors “La situació no ha canviat, si de cas ha empitjorat”, afirma el sr. Spitou Mendy, director del sindicat agrari Sociedad Campesina (SOC) per a la regió d’Almeria. Cada any, es troben assassinats immigrants entre els hivernacles i els seus camins. La policia en prou feines ho investiga, els culpables no es troben mai.
“Els productes més perillosos continuen sent invisibles”
El sr. Isidoro Martínez, enginyer tècnic de Casur, la major cooperativa agrícola d’Almeria, ens mostra la seva fàbrica amb orgull.
Entre els seus clients hi ha Carrefour a França, Netto a Alemanya o Dinamarca, Lidl a tot Europa. Acabat d’arribar, cada tomàquet passa per una rentadora automàtica, amb dolls d’aigua, detergent, raspalls rotatius i ventiladors d’assecat amb aire calent, pel que va dir el nostre guia, “per eliminar tots els rastres de coure o de sofre de la superfície, que podrien alertar als consumidors?. Abans d’afegir amb un somriure: “Però en veritat, els productes més perillosos són invisibles, sota la pell”
Una vegada seleccionats en funció de la qualitat i el calibre, els tomàquets, col·locats sobre palets, passen un o dos dies en una cambra de fred fins que es redueix la seva temperatura a 10 C, després són carregats en semi-remolcs frigorífics, llestos per repartir-se per tot Europa. Durant la temporada alta, de desembre a febrer, el nombre de camions que surten de la zona? pot arribar a cinc-cents per dia!
Mil nou-cents quilòmetres separen Almeria de París (dos dies i mig de ruta, comptant els descansos obligatoris); dos mil tres-cents de Londres (tres dies i mig), deu mil set-cents de Berlín (quatre dies i mig), tres mil tres-cents de Varsòvia (cinc dies). “Degut al nombre de dies entre la collita i l’arribada al supermercat, és a dir, entre cinc i vuit dies, només enviem tomàquets que encara estiguin verds”, diu Martínez, i ens presenta una gamma de colors, del verd al vermell, numerats de l’u al deu. “Si el client de Londres vol el vuit, li envio el quatre”. Simple canvi de color. Ja que, a diferència de la banana, l’alvocat o el kiwi, els tomàquets no maduren més, un cop recollits.
La nit següent, surt en un semi-remolc – vint palets en total, cosa que representa quinze tones de càrrega. Destinació, el centre logístic de Carrefour a Bàziers, un dels magatzems gegantins que normalment es troben fora de la vista, i on es descarreguen els productes, abans de recarregar-los per unes hores més tard anar en direcció als supermercats i hipermercats de la zona. El conductor s’anomena Antonio Pacheco Sánchez. Ell té 47 anys, trenta-quatre anys a la carretera. “Vaig començar als 13 anys, assegut al costat del meu pare. Jo li llegia el full de ruta. Als 16 anys, el vaig rellevar una nit, perqué ell no hi veia bé”. El camió, un magnífic Volvo, sembla acabat de sortir de fàbrica. “Per a un vehicle com aquest, es necessiten 150.000 euros”, diu Sánchez amb orgull.
Abans de marxar, un dels seus superiors, el sr. Andrès Valverde, director comercial de Carrion, la companyia de transports més gran d’Almeria – amb una flota de quatre cents camions -, ens precisa que per al viatge, els quaranta-cinc litres de combustible dièsel que es consumeixen cada cent quilòmetres (per alimentar dos motors, el de la camió i el de la cambra frigorífica) “representen aproximadament un terç del cost total de transport”: 5 cèntims d’euro per quilo de tomàquet, ja que per exemple per entregar a la regió de París el sindicat de transportistes ens reclama 15 cèntims d’euro. “Però la gran distribució exerceix sobre nosaltres una pressió terrible, ells sempre volen uns preus més baixos. Moltes empreses de transport d’Almerla ja han tancat. No sé pas com acabarà”.
Podria ser que el transport marítim, enlloc de per carretera, sobretot amb l’inici de l’activitat del nou port de Tànger, al Marroc, posi en perill l’agricultura andalusa. D’aquí el projecte per obrir una línia Almeria-Dunkerque, actualment en estudi. Aquesta transferència cap al transport marítim està en auge, diu Jean-Claude Montigaud, un ex investigador a de l’Institut Nacional d’Investigació Agronòmica (INRA) de Montpellier, especialista en la logística del transport de fruites i hortalisses. En els pròxim anys veurem un repartiment de cartes completament diferent al voltant de la Mediterrània. Àrees que creien estar ben situades seran eliminades gradualment gradualment del mapa”
Per ara, els camions a les carreteres. Pressionades pels seus clients, algunes empreses de transport han trobat una solució, aprofitant la manca d’harmonització europea de les legislacions nacionals sobre transport per carretera – per definició transnacionals -, es recorre a conductors de l’Europa de l’Est, extracomunitaris pagats a tarifes de dues a tres vegades inferiors. El salari mensual d’un camioner espanyol varia entre 2.500 i 3.000 euros. La d’un ucraïnès pot baixar a 1.200 euros.
El 2002, la fallida de l’empresa Kralowetz Luxemburg Àustria GmbH (7) va fer pal·lesa aquestes pràctiques. En aquell moment, la formulà consistia en crear, a Sofia o a Kàev, una oficina que permetia la contractació sota la legislació local. Encara que de fet, aquests homes treballaven a les carreteres d’Europa Occidental. El portaveu del sindicat austríac de transports, el sr. Franz Fischill, afirmava llavors que “el 80% dels conductors emprats per les empreses de transport austríaques són il·legals (8)”.
I ara? A la carretera trobem cada cop més conductors búlgars o ucraïnesos”, posa de manifest el sr. Sánchez, durant un descans “sopar” a les 3 del matí en una parada de camions en algun lloc entre València i Castellà de la Plana. A la nostra taula seu un dels seus antics companys, el també camioner, sr. Francisco Paco. Ens dóna més d’explicacions: “Moltes empreses han acomiadat els seus antics conductors i contracten ucraïnesos. En conec alguns, ells em diuen… i bé que s’en surten, es dediquen a traficar. Per exemple, venen els seus pneumàtics nous i els substitueixen per vells, que utilitzen fins al límit. O, en casos extrems, a les grans parades de les autopistes, mentre dorms, et xuclen el tanc de la gasolina de reserva o et roben un pneumàtic”.
Alguns, remunerats per quilòmetre recorregut, en duent a terme el màxim, encara que no compleixin amb els descansos obligatoris. Pneumàtics massa desgastats, conductors cansats… El perill a la carretera es multiplica.?
“Hem de ser capaços de mantenir-los per tres dies a l’estanteria”
Durada del transport, múltiples manipulacions: l’èxit del tomàquet espanyol està estretament relacionat amb la seva duresa. “Si un palet presenta uns tomàquets una mica tous, és immediatament rebutjat”, explica el sr. Thierry B., excap dels productes frescos en un magatzem de Carrefour (9). Explicació de Robert C., responsable de fruites i hortalisses d’aquesta empresa: “cal que els tomàquets arribin molt durs. Els clients els magregen molt, i nosaltres els hem de poder mantenir de dos a tres dies a l’estanteria”
La primera varietat d’aquest tomàquet, millor com més resistent al temps i als cops, és el tomàquet Daniela que es va desenvolupar el 1989. Després ha estat motiu de moltes investigacions, sobretot per desenvolupar les seves qualitats organolèptiques – color, sabor, textura, suculència i tendresa. A França, els laboratoris, com ara l’INRA fa molt temps que participa en els programes de noves varietats de tomàquet, així com a projectes per optimitzar la logística relacionada amb fruites i hortalisses (10). Les investigacions realitzades amb diners públics són essencialment útils per a la gran distribució. A França, aquest tipus de distribució té el 67% de quota de mercat en el comerç d’aliments (11) – més baix que a Alemanya o el Regne Unit, on el comerç local és encara més rar. Sis actors es reparteixen el pastós de l’Hexégon: Carrefour (23,9% del mercat), Leclerc (16,9%), Intermarch (13,5%), Auchan (11,1%), Casino-Monoprix (10, 3%) i Systíme U (9%). El 2009, el seu volum de negocis va assolir 245.000.000.000 d’euros, dels quals 96.000.000.000 d’euros per Carrefour tot sol (12)!
Els consumidors que creuen evitar la compra dels tomàquets d’Almeria comprant a la botiga del barri van equivocats. Vengut a 3 o 4 euros el quilo, són tomàquets vinguts dels mateixos hivernacles, que es van sotmetre al mateix tractament i van ser transportats pels mateixos camions. Pitjor encara: “Quan un palet és rebutjat al cul d’un camió d’una gran superfície, sovint em truquen per oferir-me el producte, ens confessa en Joel, un executiu de Robert Hortal, una de les empreses més importants del mercat a l’engròs de Montpeller. En general, jo l’accepto, ja que em permet fer gaudir als meus clients d’un bon preu. Els seus clients? Totes les botigues al detall a la ciutat, de les més populars fins a les de més alt nivell.
Són molts els criteris dels supermercats per rebutjar un palet: la duresa insuficient, mida equivocada, el color, la temperatura d’entrega… D’aquí el gran nombre dels tomàquets destinats a un supermercat que es troben a la venda en els mercats, a la petita botiga de queviures del barri o al centre. Aquests mercats a l’enagrís són els últims supervivents dels Mercats d’Interès Nacional (MIN), després de l’explosió de la gran distribució. En queden divuit a França, entre ells el de Rungis. “Fins i tot Rungis s’ha transformat per complet, ens diu el sr. Montigaud. Avui en dia, hi ha de tot: des de centres logístics per la gran distribució, importadors de productes especialitzats, i els últims majoristes”
Quines possibilitats hi ha per al consumidor? Els tomàquets del Marroc? Es conreen exactament de la mateixa manera (13). Només comprar tomàquets cultivats al seu país? és clar. Però sàpiga que avui en dia, rars són els tomàquets cultivats a camp obert – les arrels en la terra i la pell acariciada pels raigs del solà A França, de les sis-centes mil tones de tomàquets produïdes cada any, el 95% han crescut en hivernacles. Una tercera part a la Bretanya, en instal.lacions ultra sofisticades, amb barreres climatitzades escalfades amb gas tant a l’estiu com a l’hivern, plantes instal.lades a 50 cm per sobre del terra, amb les arrels allargades en grans canals d’abastament d’aigua i productes químics a través d’un degoteig deixat caure de forma controlada per un ordinador.
Als Països Baixos i Bèlgica, no existeix altra que aquesta cultura anomenada “sense terra” en hivernacles amb calefacció. La última solució potser ser seguir l’exemple de Jacques Pourcel, un dels grans cuiners francesos, propietari de Jardà dels Sentits a Montpeller (dues estrelles Michelin): “Jo, realment només cuino tomàquets a l’estiu, quan han crescut a la terra, a camp obert, que han madurat al sol, no massa regats i sotmesos al mínim de tractaments químics. Aquest serà un tomàquet gustós, no massa sucós i amb un punt d’acidesa.
(1) Segons els països importadors, els tomàquets també poden venir del Marroc (a França) o dels Països Baixos (a Alemanya i Regne Unit), etc.
(2) Ha demanat que la seva identitat i el seu lloc de treball no siguin revelats.
(3) Per un grapat de dòlars (1964); Per uns quants dòlars més (1965); El bo, el lleig i el dolent (1966), tots fets per l’italià Sergio Leone.
(4) De les quaranta mil hectàrees d’hivernacles d’Almeria, nou mil estan reservades per al tomàquet, a les quals se n’hi han d’afegir tres mil hectàrees més a Múrcia, una mica més al nord. Veure “Origine Espagne, jusqu’o”, Vegetable, núm 262, Moriàres-lòs-Avignon, desembre de 2009. Les altres fruites i verdures cultivades a Almeria, són principalment els cogombres, els pebrots i les síndries.
(5) Com s’indica al “Convenio colectivo de manipulado y envasado de frutas, hortalizas y flores de Almería, Boletín Oficial de Almería, núm 233, del 3 de desembre de 2008.
(6) El “cortijo” és, de fet, el conjunt de construccions dins de les grans finques dels terratinents d’Andalusia (com a Amèrica llatina les “haciendas” ).
(7) El seu fundador, el sr. Karl Kralowetz, va ser condemnat a sis mesos de presó pel Tribunal Penal de Luxemburg per haver contractat als conductors il.legals que podien arribar a conduir trenta mil quilòmetres per mes.
(8) -Des routiers roul’s d’Est en Ouest Libération, París, 29 de gener de 2002.
(9) En l’actualitat treballa en el mercat al majorista de Montpeller, però parlant de Carrefour prefereix conservar l’anonimat.
(10) Claire Dorí i Fabrice Varoquaux, (en les paraules de) Histoire et amlioration de cinquante plantes cultives, INRA, París, 2006, p. 695 i següents.
(11) Institut National de la Statistique et des átudes économiques (INSEE), “Comptes du commerce 2008” www.insee.fr
(12) Distribooks 2010 Linaires, Cesson-Svign, febrer de 2010.
(13) En primer lloc a la regió del Souss, a prop d’Agadir, el cultiu del tomàquet Marroquí s’està estenent de manera significativa a Dakhla, una petita ciutat costanera al Sàhara Occidental. Vegeu “Dakhla, naissance d’une origine, Vegetable, núm. 262, op. cit.
Com al segle XVIII
Les xifres comercials del tomàquet andalús provoquen mareig. Des de 1995, Espanya va vendre anualment fora del seu territori al voltant de 900.000 tones de tomàquets frescos, cosa que el converteix en el major exportador a Europa (i el tercer mundial, desprès de Mèxic i Síria). Seguit pels Països Baixos (834.000 tones el 2007), Turquia (372.000), Marroc (297.000), Bèlgica (203.000), França (167.000) i Itàlia (110.000) (1).
La importància de la producció de tomàquet als Països Baixos, amb plantes crescudes sense terra en hivernacles, és a causa de tres factors: l’alta tecnologia, la calefacció proporcionada pel gas extret de les aigües en territori nacional i pel treball a baix cost d’estudiants.
El 2008, Alemanya va importar 201.000 tones de tomàquets espanyols, el Regne Unit 174.000, França 152.000, els Països Baixos 145.000, Pol?nia 57.000, Itàlia 33.000, la República Txeca 28.000, etc. (2). Després de la patata, el tomàquet és de fet, el producte agrícoles que més es consumeixen a Europa. El 2007, els grecs en van menjar 61 kg per habitant, els danesos 32 kg, els italians 31 kg, els espanyols 17 kg, els francesos 14 kg, els britànics 8.1, els belgues i alemanys 8 kg (3).
“Quants d’entre ells són conscients que si en poden menjar tants, és gràcies a l’explotació dels immigrants a Almeria?” Demana a la sindicalista Spitou Mendy, abans de destacar:
“Al segle XVIII, a L’Esperit de les lleis, Montesquieu ja havia dit, referint-se a les plantacions de canya de sucre a les Antilles franceses “El sucre seria massa car si hom no fes treballar les plantes que el produeixen pels esclaus”. Avui en dia, és exactament el mateix amb el tomàquet d’Almeria!”
(1) Food and Agriculture Organization (FAO) de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), en xifres de 2007, http://faostat.fao.org
(2) Eurostat (Comissió Europea), taula de les exportacions espanyoles de tomàquet als països de la Unió Europea (2004-2008), http://epp.eurostat.ec.europa.eu
(3) Eurostat, la taula de consum de fruites i hortalisses a la UE, expressat en kg / hab. (20.02.08).
Nota del traductor: Per acabar, us deixem un enllaç ben interessant:
<a href=”http://kurioso.es/2010/02/04/la-odisea-del-tomate/” target=”_blank”>La odissea del tom?quet</a>