Ara toca Eurovegas?
No hem après la lliçó
Albert Einstein deia que una crisi era una oportunitat fantàstica per replantejar-se les coses, per qüestionar-se tot allò que hem fet i trobar altres lògiques que ens permetin fer front a les adversitats. No podem resoldre un problema seguint amb la mateixa lògica que ens ha portat precisament al problema.
Però malauradament no sembla que estiguem aprofitant l’oportunitat que segons Einstein ens hauria brindat la vida, sinó que seguim enganxats a un model econòmic insostenible, basat en el diner fàcil, l’especulació, i posar el bé comú al servei de l’interès particular de grans empreses que reparteixen beneficis i progrés, només a la secció de dirigents. I amb l’actual moment de desesperació col·lectiva i d’angoixa, com qualsevol persona addicte a una droga, ens aferrem a falsos somnis que ens ofereix aquest obsolet sistema econòmic: diguis, per exemple, Eurovegas.
El primer pas per canviar, és acceptar els errors, veure el què hem fet malament per no repetir-ho. Tothom accepta que hi havia una gran bombolla immobiliària, es veu que tothom va estirar més el braç que la màniga. Això del tothom va molt bé, perquè vol dir que ningú en té la culpa. No apareix cap nom, cap banquer ha estat acomiadat per incompetent o jutjat per estafador. Tampoc cap responsable polític. És molt important buscat noms, és bàsic per el bon funcionament d’una democràcia; no si val a amagar-se sota un teòric error col·lectiu. Tampoc és just per les moltes persones que ja ho denunciàvem en el seu moment, moltes entitats que treballàvem, que fèiem campanyes o entràvem al·legacions per aturar projectes que anys després s’han demostrat absurds. És evident que ni tothom en té la culpa, ni el grau de responsabilitat pot ser el mateix per tothom.
A Osona, en la nostra petita i modesta escala, hem aprovat alguns planejaments urbanístics desproporcionats, i des del Grup de Defensa del Ter hi vàrem presentar potents i raonades al·legacions. Els famosos POUMs de Manlleu, Vic o Sant Julià segueixen vigents tot i haver-se fet amb unes previsions poc assenyades. Ningú no ha rectificat. Les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) que la Generalitat havia de construir a Vic estant totalment parades, ara són un gran terreny en desús. L’ ARE de Manlleu va ser aturada gràcies a la pressió ciutadana, pretenia construir 2.000 habitatges nous en terreny agrícola, quan en el centre manlleuenc hi teníem 1.400 pisos buits. Qui va defensar les ARE? Algú ha reconegut l’error? Algú ha dimitit?
La dèria per l’especulació i el diner fàcil, pel sol fet de requalificar terrenys, com per art de màgia, es va arribar a fer quotidiana, i clamava el cel puig mai s’aconseguia col·locar pisos buits o naus buides, sempre calia devorar més terreny agrícola, -total no val per res- i el valor es multiplica per 10 amb una simple decisió de l’ajuntament. Així, qualsevol excusa era bona per urbanitzar terreny agrícola; un aeroport a Osona, un nou polígon… Alguns ja ho dèiem que aquells polígons d’avui serien la misèria del demà; no perquè tinguéssim res en contra dels polígons industrials, sinó perquè es feien únicament per requalificar terrenys, mentre la quantitat de naus buides en polígons ja urbanitzats era enorme. Mentre els països seriosos s’esforcen per produir coses ben fetes, aquí ens en rèiem i fèiem el doble de diner requalificant terrenys. Alguns ajuntament diuen que ells només van intentar gestionar la situació, però tots aquest plans urbanístics no eren una simple gestió de la situació, sinó que van contribuir a inflar més i més aquesta bombolla immobiliària. En aquells moments el més assenyat hauria estat el de posar moltes traves a la construcció, en forma de més impostos i protecció dels terrenys agrícoles. Es va fer el contrari, es va posar tan sòl com calgués a disposició dels constructors.
Ara l’encanteri es diu… Eurovegas. És trist veure com alguns creuen tant poc en aquest país, que després de tot el què hem passat, per afrontar la situació només desitgen que ens toqui la loteria, i demanen de genolls que ens toqui Eurovegas, com aquell últim pare nostre que ens pot salvar d’una mort segura. Tot allò de l’esforç i de llevar-se ben d’hora queda molt bé en els discursos, però alhora de la veritat sembla més fàcil confiar en una gran multinacional nord-americana carregada de diners (diuen). I vinga més obra nova i a seguir ocupant terreny agrícola, el típic tic especulatiu de sempre. No importa el seu valor natural ni estratègic. Un recurs tant valuós com l’aigua tampoc sembla suposar cap límit a la urbanització, hi posarem la que faci falta, doncs devem ser un país amb grans accedents d’aigua. Un altre tic d’aquest model, posar a disposició del benefici privat els recursos públics que facin falta. Tampoc es parla dels diners que hi haurem de posar indirectament en seguretat, serveis bàsics, etc. I si fracassa l’haurem de rescatar amb el diner de tots: llavors si que cridarem Bingo! Però és que a més a més un projecte d’aquestes dimensions marca molt el model de país. Alguns diuen que a Catalunya hi cap tot, però menteixen. Els recursos que tenim son limitats, el terreny agrícola també, sobretot en el context metropolità. Caldrà triar doncs, quin país volem.
Els llocs de treball són molt urgents i necessaris. Però cal recordar que no es poden crear de qualsevol manera. Quants llocs de treball es van crear entre 1995 i 2005? Molts. De què ens han servit? De res, si no hi ha una economia sòlida i real al darrera. Al contrari, ara tenim un munt de gent que hem fet venir de lluny, passant misèria al nostre país.
Evidentment que ningú té la solució màgica per afrontar aquests moments difícils, però cal que mirem amb ulls crítics les contradiccions d’un model econòmic que a la llarga ens empobreix, perquè no té en compte el medi ambient del qual depèn, ni posa al centre dels seus objectius el benestar de totes les persones. Quan siguem capaços de reconèixer aquestes greus contradiccions, llavors ens podrem posar a treballar en un model econòmic que no depengui només del creixement econòmic en termes quantitatius, i on el sistema polític gestioni realment l’interès comú.
Finalment podrem dir que n’hem après alguna cosa?
Xevi Crosas
Membre del Grup de Defensa del Ter