Sembla desitjable que el sentit comú hauria de regir les nostres vides. En canvi, des de les esferes de govern semblen més aviat entestats a seguir altres criteris. Sota el paraigües de la segrestada paraula “austeritat” veiem com el Govern amb una mà desballesta l’Estat del benestar, privatitza serveis bàsics per a la vida i la igualtat d’oportunitats, promou la injustícia i l’exclusió; i amb l’altre mà aboca milers de milions d’euros públics per reestructurar el sector bancari.
El projecte de país: l’economia de casino financer. Amb el projecte de l’Eurovegas per bandera, però també el d’oferir-nos per a ser seu d’events esportius i espectacles de masses. Així que globalment semblaria que anem més aviat arreglats.
Corria cap a finals de l’any 2008, a Manlleu, quan la mobilització conjunta d’entitats i la pressió ciutadania varen obligar a parar, contra la voluntat inicial de l’ajuntament, el projecte de construir 3.000 nous habitatges. Un projecte impulsat arreu per la Generalitat, sota el nom d’ARE que anava contra el sentit comú ja que aleshores ja es parlava d’un excedent evident de pisos i cínicament al mateix temps, degut a fenòmens especulatius, seguia essent molt difícil exercir el dret a l’habitatge.
No ha passat tant de temps, però el record d’aquell 2008 ja és borrós… quasi com si fos la memòria d’un fet irreal o d’una infantesa llunyana.
Parar aquell projecte va suposar, per un cantó, la victòria del sentit comú, exercit des de la ciutadania crítica, i és un llegat positiu pels nostres dies. D’altra banda, les terres que calia requalificar per desenvolupar aquest projecte constructiu continuen avui dia essent cultivables i en aquest sentit aporten esperances de futur; on la seguretat alimentària i la producció de proximitat tindran de ben segur un paper rellevant.
En aquest sentit, com diu un antic proverbi xinès: “Per sortir del pou, el primer que cal fer és parar de cavar”.
Les alternatives ja s’estan gestant, ja n’hi ha que existeixen i són diverses. Es va conformant un conjunt de propostes trencadores i que en el seu conjunt aniran formant part d’un nou model, d’una nova economia més sana i justa. La gent es comença a associar per crear cooperatives de consum agroecològic i de proximitat i per solucionar aspectes de la vida relacionats amb la salut o l’educació.
Cal entendre que el món d’abans del 2007 no tornarà: el món feliç de la democràcia de consum està en decadència. També cal veure els brots verds d’allò que sí que volem ser. Al meu voltant conec forces llicenciats que s’orienten cap a l’àmbit primari, sovint sota premisses de producció ecològica, de qualitat i proximitat. Sense grans inversions però amb moltes ganes.
A Osona s’escampen els horts municipals: Manlleu, Vic, Torelló, Roda… Precisament projectes senzills com els horts poden esdevenir un referent transformador. En temps de crisi, poden garantir a les famílies una sèrie d’abastiments alimentaris de qualitat i a baix cost. Però sobretot ja són petites realitats concretes que engresquen als seus participants, que comparteixen i fomenten la saviesa que suposa la relació amb la terra i els cicles productius.
Per exemple a Manlleu, els horts municipals de Can Sanglas, a més de recuperar un paisatge i un entorn es van tirar endavant conjuntament entre l’ajuntament que hi va posar el terreny, cert pressupost per material i ganes; i el treball comunitari i desinteressat d’una vintena d’hortolans que varen muntar el reg i fer la parcel·lació pertinent. Aquests tipus de projectes fomenten l’autoestima i l’empoderament dels protagonistes, creient-se capaços d’incidir realment al seu entorn físic i social.
Som una comarca encara agrícola i hem de posar la ciència al nostre servei. Cal fomentar la investigació, fomentar la diversitat, facilitar l’accés dels joves al món rural i confiar-hi, que el valor afegit es quedi a mans del productor local, trobar nous canals de comercialització… I perquè no l’impuls a través de la Universitat de Vic del sector agroecològic: un sector amb futur i valor afegit.
La bona gestió dels recursos naturals locals: aigua, terra, aire… no és un luxe per a rics sinó una necessitat vital pels més pobres. Però tiguem-ho clar, és el suport i el sustent de qualsevol societat que vulgui perdurar en el temps.
Sergi Solà
Membre del Grup de Defensa del Ter