Catalunya és un país amb una biodiversitat excepcional, afavorit per l’heterogeneïtat d’ambients que van de l’alta muntanya a les planes litorals, i dels boscos eurosiberians als erms semidesèrtics o els espais marins. No hi ha dubte que la conservació d’aquest patrimoni biològic és indispensable per preservar la vida al nostre planeta i garantir el benestar de l’ésser humà. Tot i això, la pèrdua de biodiversitat és un procés constant i irreversible que està esborrant 3.500 milions d’anys d’evolució biològica.
El nostre país és petit i molt poblat, amb tensions constants i accentuades entre conservació i transformació. Osona no és un bon exemple, gaudeix d’un elevat nombre d’ecosistemes i diversitat de paisatges que han anat experimentant forts canvis degut a la continuada expansió urbanística, un model agrari cada cop més intensiu, entre d’altres causes, i que encara continuen sota pressió (només cal pensar projectes recents com el frustrat Aeroport corporatiu, el macro polígon industrial de Folgueroles i Vic o la MAT).
Cal dir que les pressions que causen pèrdua de diversitat biològica són un conjunt de factors heterogenis que van des de l’ordenació territorial i les activitats productives, fins als mateixos hàbits personals de consum i lleure. És per això que pensar en termes de sostenibilitat és complex i requereix una nova perspectiva que implica canvis fonamentals en l’organització de les activitats socials, econòmiques i governamentals. Ara bé, personalment crec que la base fonamental d’aquesta nova perspectiva de desenvolupament rau en un concepte clau que s’ha englobat sota el nom de governança.
Una governança per al desenvolupament sostenible hauria de ser una forma de governar (prendre decisions col·lectives i regular conflictes d’interessos) que afavoreixi activitats i comportaments humans sostenibles (1). Això ens hauria de portar a superar la visió de la societat pròpia de l’etapa industrial segons la qual el desenvolupament dels territoris és conseqüència de la inversió en infraestructures i equipaments, és a dir, del capital físic i entendre que el desenvolupament depèn de la capacitat d’organització i acci? d’una societat.
Davant la incertesa, la urgència i el conflicte de valors que genera la crisi ambiental actual el primer pas hauria de ser aplicar intel·ligentment el principi de precaució enlloc del principi de l’estruç (amagar el cap sota terra per no adonar-se del què passa). I fonamentalment, s’hauria de democratitzar la vida de la ciència i la política en un procés de diàleg a on molts actors socials actualment no hi tenen cabuda.
A tots nivells, tenim una democràcia representativa, que pretén representar la majoria de la població, i que al mateix temps la manté apartada de les grans decisions, que es prenen a porta tancada entre grups de poder, ja sigui a nivell de Govern, grans empreses o conjuntament. La implicació de la societat afavoriria el manteniment de la qualitat (tant important) del procés de resolució de temes complexos.
Catalunya, a més de tenir una important riquesa biològica també es caracteritza per una intensa i rica activitat social i cultural (associacions, col·lectius, voluntariat, etc.), així com una tradició cooperativista molt important que li permetria liderar un procés pioner d’implantació d’una governança ambiental per al desenvolupament sostenible. és un procés urgent i incert però és un deure de tots intervenir-hi des de les nostres possibilitats, calen noves perspectives i compromisos legítims. Tal com diu el proverbi: “el que digui que és massa petit per influir és que mai ha dormit amb un mosquit a l’habitació”.
Jofre Rodrigo,
(1) Tal i com ha definit el terme l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona
sobre l’autor:
Nascut a Igualada l’any 1978 i Tonenc d’adopció, és Llicenciat en Ciències Ambientals per la UdG i membre del Grup de Defensa del Ter. Professionalment ha treballat en l’àmbit de la recerca universitària, la consultoria privada i recentment en el tercer sector ambiental.