Com ja és habitual, cada any, el Grup de Defensa del Ter (GDT) fa públics els resultats de les anàlisis de les sofertes aigües de les nostres fonts. L’últim informe, publicat fa unes setmanes, continua essent descoratjador: la contaminació de les fonts per nitrats no afluixa. Prop del 60% de les fonts d’Osona i el Lluçanès superen els 50 mg/l de nitrats, el límit establert per la Unió Europea per declarar l’aigua com a no apta per al consum humà.
Malauradament, estem massa acostumats a traduir les desgràcies i els despropòsits que tenallen els pobres mortals en xifres, estadístiques, balanços i percentatges. Perquè, de fet, els humans no pensem en xifres: sentim i experimentem. Està bé que el GDT faci aquesta feina, tan imprescindible com la poesia. Està bé que llegim la vida a través dels dictàmens de la Unió Europea. Però som molts els que trobem a faltar les tardes a la font, la dels Enamorats, la Ricardera, la Talaia, la d’en Bruguer, la del Pi o les dels Frares.
És just que ens indignem amb aquests disbarats, però també és just que reclamem el dret a les fontades, amb aquells berenars de pa amb xocolata, amb confitura o amb vi i sucre. I l’aigua fresca. Avui, la fadrina ja no va a la font a buscar un cantiret d’aigua. Ja no queden fadrines amb vocació d’aiguadera, ni càntirs, ni fonts que ragin o que aboquin aigua potable. Molt poques ragen o, si ho fan, vessen pixats i tones de sal a la terra, que trigarà dècades a recuperar-se, si és que ho fa.
Això sí que fa mal. Molt més que si ens diuen que, enguany, s’han detectat uns valors màxims molt elevats, amb la Font de la Salada a Gurb encapçalant el rànquing de nitrats (420,40 mg/l), seguida de la del Casanell a Taradell (419,90 mg/l) i la de la Teula a Masies de Roda (375,70 mg/l). Tot plegat és un disbarat. Però, per més que la feina del GDT sigui necessària i obligada (chapeau de nou), no ens cal interpretar les xifres per adonar-nos del desastre.
Hi ha la tendència generalitzada a menystenir els agricultors i els ramaders, una gent que fan una feina sacrificada i benèfica per a tothom, encara que de vegades, com en tots els col·lectius, hi ha malandandos que fan quedar malament tot el gremi, sobretot els ramaders industrials que no tenen miraments per res ni per ningú.
Tot i defensant els pagesos honestos que saben el que fan i ho fan bé, cal reconèixer que la quantitat de granges de porcs obertes fa uns anys era una insensatesa. Massa porcs, massa poca qualitat i, sobretot, massa purins. Alguns ramaders han deixat una herència enverinada als seus fills: camps de pixum, terres negres plenes de sal. Han matat la terra.
Però el mal dels purins, i tots els productes industrials contaminants, no és únicament el d’enverinar l’aigua. Els purins ens han obligat a suspendre les passejades pels camins rurals per culpa de la coïssor que ens forada els nassos i per la propensió a caure en una depressió colossal.
El GDT no és un exèrcit d’impresentables: són profetes que canten les quaranta quan convé. I ara convé més que mai. Encara que, d’en tant en tant ens donen petites alegries com que del total de les 160 mostres analitzades entre Osona, Lluçanès i Ripollès, hi ha 83 fonts amb valors inferiors als 50 mg de nitrats per litre (que delimiten la potabilitat de l’aigua). La qual cosa no vol pas dir que sigui recomanable beure-la com si es tractés d’aigua de Lourdes.
Pot semblar la cançó de l’enfadós, però encara hi ha massa purins descontrolats. Un desori que comporta instal·lacions de potabilització, dessalació i transport d’aigua, amb uns governs, els actuals i els anteriors, que tanquen els ulls i miren els sondejos electorals.
Els comunicats del GDT s’entenen a la perfecció quan parlen de l’aigua potable dels aqüífers com del robatori d’un recurs col·lectiu per l’avarícia d’un sector productiu: el de la indústria agroalimentària càrnia i la dels seus aprovisionaments”. Els guanys estratosfèrics de quatre gats liberal-salvages els paguem entre tots. Una tisorada més.
Aquest panorama, tot i emmarcar-se en la petita geografia comarcal, fa témer el pitjor: que la guerra del petroli sigui un assaig de l’imminent conflicte mundial anomenat “guerra de l’aigua”, una confrontació entre peixos grossos i petits que, a més, beneficiarà els fabricants d’armament dels països poderosos. Més enllà dels purins. Ara, el problema és el control i la propietat de l’aigua. Un bé públic irrenunciable.
Segons la OMS, un organisme actualment inoperant com la ONU, un ésser humà necessita cinc litres d’aigua diaris per a no morir deshidratat i 50 litres per a mantenir un nivell de vida digne (7 per beure, 25 per netejar la llar, 20 per a higiene personal i 15 per cuinar). A la Terra hi ha 3.500 milions de persones sense aigua potable. Això significa que tres quartes parts estan exposades a tenir la diarrea, disenteria, hepatitis anèmia, còlera, dengue, malària, tifus i altres greus dolences.
Amb el procés de desenvolupament i la concentració de la població, la contaminació industrial, urbana i agrícola estan ocasionant situacions molt perilloses per a la higiene i la salut humana. L’aigua, que en principi serveix per apagar el foc, està provocant molts incendis.
Toni Coromina
(font: Osona.com, publicat en aquest mitjà el 6-6-12)
Sobre l’autor:
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills. – Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982) – Des de l’any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja. – Co-autor del llibre Rebotiga d’Il.lustres, amb Albert Om. Premsa d’Osona 1989.- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992. – Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac-1. – Publicació del llibre El que la sigue la persigue, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995. – Autor del llibre CAF? VIC, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007). – Columnista i guionista de la vinyeta editorial VENTURA & COROMINA, a LA VANGUARDIA (des de 1991)