Necessitem sortir del paradigma del creixement
Moltes vegades, des de diferents entitats, s’havia criticat el model de creixement dels nostres pobles i ciutats. Les al?legacions presentades contra determinats plans territorials, POUM, ARE o d’altres infraestructures sobredimensionades van ser ventilades fàcilment, tot i que alertaven que aquell model suposava pa per avui però gana demà: hipotecar el futur. Recordo una pancarta ben gran que deia “polígons avui, misèria demà”, criticant la proliferació de polígons per tot arreu, quan a ja n’hi havia molts de buits. Vet aquí que sembla que la misèria va arribant a poc a poc, però el més curiós no és que la patacada es veia a venir, sinó que les solucions que es busquen passen totes elles per recuperar el creixement econòmic.
Molta gent percep aquesta crisi com una fatalitat del destí, en lloc de veure-ho com la conseqüència lògica d’un model de creixement il·limitat, basat en el deute – també creixent i permanent – de les empreses, les administracions i les persones. Resulta però, que sense cap mena de vergonya es posa el futur en mans dels qui més han empès aquest model encapçalant les institucions financeres mundials, els tecnòcrates i la dictadura dels mercats. Els mercats s’han convertit en una mena de Déus que cal acontentar amb sacrificis de tota mena. Sense escrúpols juguen en el casino de la borsa per veure com es poden fer més diners. Hi ho fan moltes vegades amb els nostres propis estalvis deixats en dipòsits bancaris, fons d’estalvis i plans de pensions. Un món financer que mou cada vegada més diners, que paga molts menys impostos, i que juga amb aliments, recursos energètics o el mateix deute dels estats i les persones.
Analitzant tot aquest context, semblaria que la urgència no és retallar, sinó parar els peus a l’especulació financera. Evidentment que cal adequar la despesa als ingressos, sempre hauria d’haver estat això i els polítics en lloc d’endeutar-se irresponsablement haurien d’haver pujat impostos si calia oferir més serveis. Però no servirà de res anar fent ajustos dràstics sense regular el món de l’especulació financera. Per fer aquest pas ens és indispensable recuperar la Política, donant-li la força de l’interès col·lectiu, en lloc de desprestigiar-la actuant com a botxí de les decisions dels poders econòmics.
No hem de lluitar per tornar a tenir creixement, sinó per trobar formules que no depenguin del creixement, aquesta és la lliçó que n’hauríem d’extreure de tot plegat. O és que pensem que caldria construir més carrils a la C-17, quatre per banda? Algú pensa encara que seria bo de fer més pisos i cases per augmentar els pobles de la plana de Vic i arribar als més de 200.000 habitants en les planificacions previstes pel 2030? Potser ens caldrien més polígons, o potser un macro polígon a Folgueroles? Potser el que fa falta és un aeroport entre Seva i Taradell? Potser ampliant l’ illa còrnia podrem matar encara més porcs cada dia, i això seguir creixent?
Totes aquestes mesures ens porten per la via que assegura que seguir creixent és l’únic camí. Són un acte de fe, si sabem del cert i amb arguments científics que habitem un planeta finit. Tard o d’hora ensopegarem amb els seus límits.
En lloc de buscar fórmules per continuar creixent ens hauríem de dedicar a explorar nous paradigmes mentals, socials i econòmics que lliguin l’economia amb els límits físics del planeta. L’objectiu no ha de ser fer cada any més diners que l’anterior, sinó cobrir les necessitats humanes de tots els habitants del present, sense comprometre les altres generacions. Algunes claus de ben segur que rauen en la importància de la col·lectivitat i els recursos locals de cada territori; perquè les fonts, els aqüífers, els rius, els boscos o la terra fèrtil de la comarca poden ser un actiu econòmic de primer ordre en aquest nou paradigma que ha de pretendre deixar futur en lloc de deutes.
Xevi Crosas, del Grup de Defensa del Ter.