Amb la lupa sobre els nitrats – Xevi Crosas

La notícia. Científics de tot Europa reunits a Vic per discutir quina mena de tractament es pot fer amb el purí per reduir el seu impacte ambiental.

L’enfocament. El problema s’aborda únicament des d’una vessant tècnica, com si al davant hi tinguéssim un repte científic. De forma que destinem grans recursos i els millors cervells humans a buscar la fórmula per tal que puguem encabir més porcs en un territori, sense la possibilitat de qüestionar-nos si és això el que necessita aquest país (i aquest planeta!). Es posa la lupa sobre els nitrats, mentre es margina el debat sobre la conveniència d’aquest model de ramaderia intensiva, que amaga costos que no surten en els balanços oficials.

La contaminació. Només analitzant els diners invertits en plantes potabilitzadores i portades d’aigua del Ter arreu, on abans abundava l’aigua bona i regalada, ja podem tenir una pista de la magnitud de la tragèdia, en diners, de tenir els aqüífers contaminats. Diners que no paga qui contamina. Però més enllà dels diners, suposa tenir degradat un dels actius més importants del país.

Sense pagesos. Es diu que el sector agroramader genera molts llocs de treball, però no es conten mai els llocs que s’eliminen, ni la diferencia qualitativa entre uns i altres. La ramaderia intensiva no necessita pagesos, i els animals estant totalment desvinculats de les seves finques, per la qual cosa parlem d’indústria en lloc de pagesia. Això està liquidant el model territorial català de petites explotacions diverses, autònomes i molt menys dependents de recursos de fora de la finca. Un autèntic teixit descentralitzat, que podria proveir d’aliments saludables les poblacions locals. Però ho hem anat canviant pel monocultiu del porc, destinat a l’exportació, en un acaparament de terres sense precedents, en el qual quatre grans empreses controlen tot el sector, i gestionen gran part del nostre territori. Mentre l’agroindústria tingui la paella pel mànec i es quedi tot el valor afegit, el pagès no podrà internalitzar mai els costos del tractament dels purins, i desapareixerà.

Dependència energètica. Es tracta d’un model de negoci que, a banda de carregar-se els recursos que tenim (aigua, sòl, pagesos…), esdevé totalment depenent de recursos que no tenim, i en darrer terme molt vulnerables a les fluctuacions del preu del petroli. En l’escenari que dibuixen els experts a curt termini, es posa en dubte que puguem seguir important soja de Sud Amèrica per alimentar els porcs catalans, passejar purins amunt i avall en camió, o exportar botifarra a la Xina. Activitats ben curioses de la nostre modernitat, que estan fins i tot canviant el clima.

Precarietat laboral. La situació laboral en els nostres escorxadors també és un tema greument preocupant, i cal ser valents per reconèixer que intentar ser més competitius a base de tenir alguns treballadors en règim de “semiesclavatge” no genera riquesa real, encara que els accionistes es reparteixin dividends anualment.

Més carn? El model industrial de producció de carn també planteja molts dubtes referents al benestar animal, la qualitat de la carn, i la salut de les persones. I ens planteja el dilema de seguir amb una cursa constant per augmentar la producció de carn, sabent que això ocupa immenses extensions de terra que podrien servir directament per alimentar persones.

Bombolla porcina? L’enorme pes econòmic del sector agroramader a Osona i a Catalunya, ha suposat que des de l’administració es donés carta blanca, permissivitat, i fins i tot subvenció, al sector agroindustrial de forma directa o indirecta. Plantes de tractament de purins, portades d’aigua per abastir granges i escorxadors, o infraestructures viàries per les càrniques. Potser fóra més intel·ligent (i valent!), prendre mesures per forçar a l’agroindústria a internalitzar els costos socials i ambientals de la seva activitat, i invertir els recursos en altres sectors que li facin de contrapès, ja que no ens convé crear un altre monstre com ho va ser el de la construcció, o el del tèxtil. Allò dels ous en un mateix cistell.

Conclusió. Quan un gegant empresarial construeix grans granges en una zona vulnerable per excés de purins, en llocs on no hi ha aigua (i la poca que hi ha ja està contaminada); quan els hi paguem la canonada i la carretera; els deixem fer coses que s’han prohibit a petits pagesos que ja han plegat; quan els papers oficials diuen que el purí anirà a una altra comarca; i la transparència en tot plegat brilla per la seva absència; aleshores podem dir que fer un simposium per posar la lupa sobre els nitrats, com si estiguéssim davant d’un problema científic, només serveix per desviar l’atenció, malversar el talent, l’energia, i un cop més, molts de recursos públics.

Xevi Crosas, membre del Grup de defensa del Ter