Del POUM de Manlleu a una planificació de país

Agustí Serra i Monté, director general d’Urbanisme de la Generalitat, fa uns dies va fer una xerrada a Manlleu, invitat per al grup local de CiU, per parlar del POUM de Manlleu. Al meu entendre, el ponent va apuntar algunes reflexions molt importants, i em va suscitar algunes idees que no són noves, ni meves, però que m’agradaria compartir.

En primer lloc, la limitació que suposa que la planificació territorial es faci només pensant en cada ajuntament, com si cada municipi fos un ranxo aïllat de la resta. Crec fermament que aquesta planificació s’ha de fer des dels consistoris, des del món local, però amb visió general, com a mínim de comarca o país. El Consell Comarcal hauria pogut servir per això.

Una visió del conjunt des de cada ajuntament per evitar l’enorme consum que hem fet de sòl rústic per fer polígons industrials que no són operatius, desdoblament d’infraestructures, o massa àrees residencials. Una visió de conjunt, que no és fàcil, ja que topa amb el sistema de finançament dels consistoris.

Si una empresa no té cabuda a Manlleu, i s’ha d’instal·lar a Gurb, això suposa un drama per la ciutat: deixa de recaptar uns impostos. Això fa que els ajuntaments competeixin els uns amb els altres, que tots vulguin oferir sòl industrial, i es necessitin moltes més infraestructures per connectar els molts polígons disseminats. Una enorme despesa de recursos públics, i un malbaratament de sòl agrícola. En el fons, tant ens fa si una empresa és a Gurb, Manlleu o Torelló. Caldria buscar els millors llocs, blindar el sòl agrícola a la resta i repartir els impostos entre tots els ajuntaments de la plana. Quina utopia oi?

El ponent va desmentir amb dades contundents, la llegenda urbana que encara corre, per increïble que sembli, de què falta sòl industrial i residencial. Més aviat va dir que tenim massa projectes, alguns dels quals segurament no es faran, ja que van ser dissenyats en plena ressaca urbanística.

Veient el nombre de pisos buits i naus buides que tenim a la plana, i seguint en la línia de la planificació conjunta, seria molt més savi tirar enrere i tornar a començar amb una idea territorial de plana de Vic, de comarca, i evidentment, de país.

En aquest sentit, mirant la plana de Vic com una unitat geogràfica, situada a només 60 km d’una gran zona metropolitana, penso que seria molt interessant blindar els terrenys agrícoles del territori. La terra fèrtil és limitada i cada cop més escassa. Serà més valuosa encara en el futur. Per això és aconsellable tornar a sòl rústic les planificacions més agosarades que cada municipi ha fet.

Blindar el terreny rústic tindria com a conseqüència que els nous habitatges es busquin dins els municipis i no a fora. A Manlleu hi ha més de 1.000 pisos buits, a Vic més de 3.000. Al mateix ha de passat amb el sòl industrial, aprofitar el que ja hi ha construït, i si n’hi ha d’haver de nou, cal que estigui molt justificat i molt ben estudiat (conjuntament).

S’ha acabat el temps d’intentar acontentar les demandes creixents de recursos. El sòl, com l’aigua, és un recurs limitat i per això és molt important gestionar-lo de forma eficient, i adaptar les demandes a l’oferta que hi ha, no hi ha lloc per tot, que som un país petit!

I que ningú s’espanti quan parlo de blindar els terrenys agrícoles, només es tracta d’intentar donar a aquestes zones el valor real que tenen, i que molt sovint no ha reflectit el seu preu de mercat.

I parlant dels terrenys agrícoles, també comença a ser molt urgent, que definim el sòl rústic, més enllà del “no urbanitzable”, i ens plantegem si les indústries com les macrogranges que estan construint grups empresarials de pes, són realment activitats agràries, quan tenen molta més relació amb el port de Barcelona, per la importació de soja, que no pas amb el territori que les acull.

 

Xevi Crosas.