Els afluents vigatans del Ter

Els afluents vigatans del Ter

Mai no he experimentat el sentiment de rivalitat entre Vic i Manlleu, ni he cregut en una suposada superioritat de la capital osonenca. Tampoc no he entès mai que dècades enrere, alguns vigatans i manlleuencs s’enfrontessin a cops de roc a la frontera geogràfica entre els dos municipis, a prop de La Cabra.

A banda de sentir-me poper a l’esperit popular i treballador de Manlleu front a l’altivesa aristocràtica vigatana, sempre he tingut sana enveja d’un dels tresors més preuats de Manlleu: el Ter. Aviat farà vint anys que col·laboro amb la capçalera d’El Ter (ho he fet ininterrompudament des del primer número de la seva recuperació, publicat en paper l’abril de 1996). Aleshores, l’epígraf de la meva columna es titulava ‘Del Gurri estant’, en contraposició al de la columna del torellonenc Enric Xicoy, que es titulava ‘Des del Ges’. El Gurri i el Ges son dos afluents que aboquen les seves aigües al Ter i, per tant, formen part de la mateixa família.

El Ter és l‘ànima de Manlleu, la seva font d’energia, el seu motor vital i l’impulsor del canvi social que s’ha viscut a les seves voreres. Al seu costat, en tram aquàtic de 4 km., van néixer i créixer les antigues fàbriques urbanes, els canals i turbines, la Colònia Rusiñol, el Cau Faluga, l’antiga residència modernista dels Rusiñol o Can Sanglas, una fàbrica que avui acull el Museu Industrial del Ter.

El Ter és la identitat de Manlleu i el passeig del Ter un agraciat centre d’oci i de lleure a cel obert. També és la mare dels ous que dóna nom al Grup de Defensa del Ter, una associació emblemàtica a qui tots els osonencs hem d’estar agraïts per la seva dilatada i generosa tasca. Gràcies a ells, en bona part, als pescadors i a molts manlleuencs anònims, els meandres de La Devesa i del Gelabert, continuen essent uns privilegiats espais naturals que ofereixen al caminant la pau salvatge d’uns boscos de ribera vius i vibrants.

A Vic, ens hem de conformar amb dos riuets aparentment insignificants: el Mèder i el Gurri. No són cap prodigi de bellesa, però són els nostres rius. No n’hi ha d’altres i els hem d’acceptar com a fills nostres. De petit, el meu avi Josep em portava a pescar a sota del pont de la Pista, a pocs metres de les adoberies que enverinaven les aigües del Mèder i les tenyien d’una fastigosa escuma tòxica de tots colors.

Durant la meva infantesa, a les assolellades tardes d’estiu, acostumava a fer excursions a la font de la Talaia, al costat de La Guixa, on amb els amics jugàvem amb els joncs de la ribera, agafàvem cap-grossos (que després, a casa, veiem convertir-se en granotes), i pescàvem peixets amb un mocador, amb l’aigua fins als genolls. També anàvem a pescar crancs a la Font dels Frares, per un camí bucòlic i salvatge; o a la font d’en Bruguer, prop de la roureda del Cantarell, on el Gurri ja havia barrejat la seva aigua amb la del Mèder.

Malauradament, amb el pas del temps, a partir dels anys setanta, el Mèder i el Gurri es van convertir en dues vergonyoses clavegueres a cel obert, i els seus respectius boscos de ribera en dos abocadors quilomètrics de plàstics i deixalles. Fins que a principis del present segle XXI, els dos riuets van començar a recuperar una salut que, sense ser òptima, té uns mínims de dignitat. Des d’aleshores, la qualitat de les aigües va millorar una miqueta i l’ajuntament va recuperar els camins que antigament els flanquejaven. I els boscos de ribera es van convertir en espais oberts al lleure dels ciutadans que vam tornar a caminar-hi i a gaudir de la seva humil existència. Un lloc on fer footing, passejar amb la canalla, fer esport en bicicleta o portar el gos a fer un tomb.

Avui, el Mèder i el Gurri no són pas uns indrets paradisíacs, ni tenen massa res a veure amb el paisatge nostàlgic i romàntic que Verdaguer descrivia en el seu poema immortal La Plana de Vic: ‘Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre / perquè a jugar-hi a estones davallin los infants, / i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre / perquè el bram de l’abisme no esglaï els caminants’.

Tanmateix, el Mèder i el Gurri són els nostres rius, dos antecessors del Ter que s’han de cuidar i protegir davant l’ofensiva depredadora industrial, l’abocament de purins i la desconsideració d’alguns ciutadans que el volen convertir en dos abocadora residuals.

Dies enrere, del Grup de Defensa del Ter es lamentava de l’estat de degradació dels dos rius i denunciava la laxitud de les administracions a l’hora de fer complir la legislació mediambiental. I un estudi del CERM (Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis) també alertava de l’empitjorament de la qualitat de les seves aigües i de la del bosc de ribera, inexistent en molts trams, especialment al seu pas per la ciutat de Vic.

Malgrat la crua realitat, també hi ha bones notícies. Fa pocs dies van acabar les obres de millora de la llera del riu Mèder al seu pas per Vic, amb la construcció d’un camí de dos metres d’amplada al llarg de tot el tram urbà. El camí comença des del pont de l’antiga N-152, on s’enllaça amb el que ja ve de la zona del pou de glaç i la Guixa, i segueix riu avall, paral·lel a la llera i per sota els ponts fins a la zona del pont de Queralt. Des d’aquest punt, es pot seguir fins a connectar amb el riu Gurri i la resta de l’anella.

Aquest tram és el darrer que quedava per arranjar a l’anella verda de la ciutat, formant part de l’eix est-oest que uneix l’anella exterior tot recorrent el riu Mèder. Una vegada finalitzades les obres, es pot seguir el riu al seu pas pel terme municipal de Vic (des de la Riera fins al Gurri) en la seva totalitat. Ara només falta vigilar i procurar que els aigües baixin netes i que els caminants no embrutin les lleres i els boscos de ribera. Amén.

Toni Coromina.