El passat dia 6 d’Abril, es va fer la presentació del llibre “Història de la construcció del pantà de Sau” patrocinat pels ajuntaments de Vilanova de Sau i Masies de Roda. L’autor, Joan Lagunas, ha fet un enorme esforç de recerca i recopilació, per confegir un llibre exhaustiu, complet, on s’hi inclou tot un seguit de testimonis i col·laboracions d’altres autors.
Una de les col·laboracions, és aquesta que segueix, i que ell em va demanar per poder incloure al llibre el punt de vista del GDT i el meu propi.
El text és un xic llarg, ja que abasta un capítol sencer del llibre.
…………………………………………………………………………………………………………
“La boira s’esparracava lentament sota els tímids raigs d’un sol espantat. La gebrada, espessa, enfarinava l’herbei vençut i engruixia les branques nues dels roures i dels pollancres de vora del torrent. L’aire immòbil i fred guspirejava a contrallum amb tot de menuts cristalls de gel. L’herba i els petits bassals glaçats cruixien sota els meus peus mentre arribava a la carretera de Roda just al davant de la Teuleria. Era un matí de febrer de l’any 1989.
Baixant pel camí amb pas viu, de seguit vaig arribar al pont que travessa el torrent de Sant Martí, al davant de la casa de les Gorgues. El diminut embassament de sota el pont lluïa amb una prima capa de gel que deixava veure la quieta transparència de l’aigua immòbil. El gos de la casa bordà amb desgana per anunciar la presència d’un intrús. Així que l’hi vaig donar l’esquena l’hi va faltar temps per callar i desaparèixer dins de la caseta de fusta.
Poc més enllà, la lleu remor de l’aigua caient, assenyalava la proximitat del salt del sastre.
Just al costat del tronc d’un enorme pollancre, un caminoi abrupte baixava entre les bardisses cap el gorg.
Amb quatre salts vaig arribar a la platgeta sorrenca arran de l’aigua. Tan sols a les vores del gorg, una prima crosta de glaç retallava l’espai de la plana líquida.
L’aigua fumejava en subtils cortines de vapor que rodolaven ingràvides arran de la superfície. Tímids raigs de sol matiner travessaven entre el brancam nu dels pollancres per morir a l’aigua arrissada arrencant lleus reflexos daurats. Vaig restar immòbil manta estona, contemplant extasiat l’espectacle. Lamentablement, l’aigua ja no tenia la transparència i la vida que anys enrere havia tingut. Era més aviat un suc marronós guarnit amb un reguerot d’escuma que desprenia un lleu tuf pestilent, evidència de l’abocament, pocs metres aigües amunt, de les aigües residuals mal depurades de l’escorxador de Patel,S.A.
Avui, 25 anys després, continua igual.
…………………..
El gorg del sastre, una mena d’estany natural, excavat per la força implacable del torrent, és d’unes dimensions sorprenents, atesa la modèstia del corrent d’aigua que l’ha generat, i és d’una bellesa gairebé màgica. El torrent es despenja fluint damunt d’un llit de marga grisa, amb un pendent que va augmentant a mesura que l’aigua baixa saltironejant, per tot un seguit de petits graons corresponents als estrats de la roca. Sobtadament la pared pètria recula i el torrent es precipita en caiguda lliure fins al gorg. Darrere el saltant, els regalims de l’aigua carregada de calç, han construït una columna de pedra tosca coberta de molsa que fa de rerefons del salt. L’estany, pràcticament circular, està envoltat a la part davantera per una pared de roca i al marge esquerre un bosquet de freixes i pollancres l’acaben d’emmarcar. El torrent s’escola arran de paret, pel marge dret, seguint el seu camí fins arribar al salt del cabrit.
El salt del cabrit és un dels indrets més espectaculars i coneguts de les gorgues. Les aigües del pantà de Sau, molt sovint cobreixen una part notable de la seva alçària. Uns pocs centenars de metres aigua avall, el torrent de Sant Martí s’unia a la riera de les gorgues, que, pocs centenars de metres amunt, acabava de rebre la contribució del torrent de les paganes. Just davant de l’aiguabarreig s’alça un enorme obelisc de pedra rematat per un immens pedrot esfèric que hom anomena “el ninot”.
Abans de l’arribada de les aigües que el pare Ter, aturat per la ciclòpia muralla de la presa, va anar aportant, incansable, fins a omplir els cent cinquanta hectòmetres cúbics del descomunal contenidor, l’indret on les tres rieres es fonien en un sol corrent, constituïa un paratge d’una bellesa corprenedora. Fins al punt que en un prat verdíssim, vorejat per les rieres, prop de la Font Tosca, es va construir una petita ermita de pedra, anomenada Sant Pere Pescador.
Allí es trobaven els pescadors de canya de la comarca, i molta altra gent que hi feien cap en el bon temps, a passar-hi els dies de festa, a dinar o berenar, i fins i tot s’hi celebrava algun aplec de sardanes.
La massa d’aigua descomunal i implacable del pantà, ho engolí tot amb lentitud paquidèrmica.
Com engolí tants altres indrets únics i singulars. Boscos de ribera antiquíssims. I masies, horts i camps. I ponts i camins. I un poble amb segles d’existència, amb les seves cases, els seus carrers, la seva església i el campanar que tan famós ha esdevingut. I les il·lusions i els afanys de les seves gents. Amb la mateixa despietada i feixuga indiferència amb què ho fan tots els pantans.
Els recargolats meandres que el Ter dibuixa per aconseguir travessar la complicada orografia de les guilleries, varen crear un paisatge excepcional, feréstec i preciós. Encaixonat entre cingleres, el riu tan aviat s’esverava en furients rabejos i escumejants tibants, com s’esplaiava en amples platges o gorgs fondíssims. Lluny de les grans vies de comunicacions, aquests paratges impol·luts servaven tota la seva essència i el seu salvatge atractiu. Els osonencs en deien “Les gorgues”.
Recordo, quan jo era petit, sentir parlar a mon pare, un apassionat pescador de canya, de les gorgues i de les aventures pescaires que hi havia viscut. Les bagres de cinc lliures pescades amb canya fixa i cranc com esquer, els barbs clapejats i tossuts, els indrets misteriosos que esdevindrien mítics als meus ulls d’infant, amb noms tan suggestius com “el roc del llum”, “la font de l’avellaner”, “les feixes del mistaire”, “les dinamos de Còdol”… tot un univers natural i únic que lenta i inexorablement fou esborrat per sempre més.
…………
Aquell dia de febrer, però, el meu objectiu no era pas gaudir de la bellesa del paisatge. La meva excursió, obeïa al neguit que m’havien despertat un seguit de preocupants informacions que circulaven entre el vilatans. Amb el cor encongit, vaig decidir anar a comprovar-les amb els meus propis ulls.
Fou així, que, deixant enrere la embrutida bellesa del salt del sastre, vaig girar cua i tot seguint el curs del torrent em vaig plantar a l’esplanada pètria que, com un privilegiat balcó, s’atraboca dalt de tot del cingle, cap on el torrent es llença al buit tot desfent-se en una ingràvida cabellera blanca, per esdevenir el salt del cabrit.
Des d’allí, s’albira bon tros d’una de les cues del pantà de Sau, fins al devesó de Sant Pere pescador, on es bifurca cap a la riera de les gorgues.
Aquell hivern, el país patia els efectes d’una de les habituals i cícliques sequeres que defineixen el clima mediterrani. Els persistents llevants tardorals, que normalment amaren d’aigua el país no acudien a la cita i les xafegades de primavera havien esdevingut esporàdiques i minses. En conseqüència, la set insadollable de la gran conurbació barcelonina havia buidat Sau fins a límits preocupants. Per això l’aigua arribava ben just, arran dels peus del salt.
En atansar-me a la vora del cingle, em repetia interiorment, que de ben segur les notícies eren exagerades, que els comentaris, ja se sap, van creixent quant més circulen, que tot plegat era una exageració…
El que van veure els meus ulls atònits ultrapassava el pitjor dels meus malsons. Allà, al fons de la cinglera, en tot el que abastava la vista, no es veia un pam d’aigua. Una interminable capa blanca surava com una mortalla, al llarg i l’ample de tota l’extensió del pantà. Milers i milers, milions de cadàvers dels peixos que havien nedat en aquelles aigües es podrien lentament damunt de l’aigua, espessos, apretats, amb els ventres blancs i inflats mirant al cel, com si volguessin implorar-li justícia.
Amb els ulls humits i la indignació bullint dins el pit vaig caminar com un autòmat fins a la branca de la riera de les gorgues, només per contemplar el mateix tètric espectacle.
Mai podré esborrar-lo de la memòria.
Hores d’ara encara no puc entendre com és possible que puguin passar aquestes barbaritats. I continuen passant. No són pas accidents imprevisibles o fenòmens inevitables. Són conseqüències perfectament estudiades de comportaments i activitats incíviques, agressores, estúpidament inconscients, o directament fruit de la cobdícia, la mala llet o el delicte. I fruit de la permissivitat còmplice de les administracions, quan no de la ineptitud o fins i tot de la corrupció.
El que va passar a Sau, va ser la lògica conseqüència d’haver omplert un embassament –del qual ha de beure tot Barcelona! — amb l’aigua d’un riu greument agredit i contaminat per totes bandes. El pobre Ter arrossegava penosament fins a Sau, no tan sols les aigües residuals sense tractar de la major part dels pobles de la seva conca, sinó tota la porqueria que hi van abocar durant anys i panys un munt de industrials desvergonyits i descontrolats.
Marranades de les indústries del paper, porqueries del tèxtil, guarrades de les pelleteres, merda dels escorxadors i les granges industrials i no sé quantes brutícies més, es van anar acumulant a l’embassament, i la seva lenta putrefacció va anar consumint l’oxigen dissolt de l’aigua, fins que una sequera inoportuna va reblar el clau del desastre. Tota la enorme població de peixos que havien anat resistint, esgotat l’oxigen vital, es va literalment asfixiar en unes poques setmanes.
Aquell tristíssim esdeveniment, va ser però, el detonant, la gota que va fer vessar el vas, la guspira que va donar naixement a un grup que esdevindria la punta de llança de la lluita contra aquell lamentable estat de coses. Aquell mateix any, fruit de la indignació de tanta gent es va constituir el Grup de Defensa del Ter. I naturalment, així que en vaig tenir la oportunitat no vaig dubtar a fer-me’n soci.
Al llarg dels seus 25 anys d’existència, el GDT s’ha revelat com una eina espectacularment eficaç en la desigual lluita per preservar la malmesa salut del Ter i dels rius del país, del seus ecosistemes i finalment de tot l’entorn natural, d’allò que és de tots i que ens és imprescindible per viure i per viure dignament. És una entitat independent, transversal, oberta a tothom, autosuficient i no lligada a subvencions de cap mena. Els seus socis en són els propietaris i les seves actuacions són decidides comunitàriament.
Abasta un important nombre de socis de tota la conca del Ter, i àdhuc d’arreu del país.
L’”estil GDT”, que l’ha convertit en una de les entitats ecologistes més potents de Catalunya, té unes característiques que el fan peculiar.
Essencialment hi ha una vessant de denúncia i reivindicació, estrictament necessària per fer de barrera a les cegues forces de la destrucció, amb un gran nombre de denúncies per atemptats al medi ambient i amb triomfs tan rellevants com la primera condemna a presó de l’estat espanyol a un empresari contaminador, el cas Puigneró; o la condemna i les sancions imposades a l’estat espanyol pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, arran de la denúncia per la contaminació dels aqüífers amb nitrats procedents dels purins de l’engreix industrial de porcs.
Encara més potent és la vessant didàctica i de servei. Al llarg dels anys i amb la força i l’alegria de centenars de voluntaris, s’han dut a terme un seguit extensíssim d’activitats didàctiques, adreçades a tots els estrats de la societat. El GDT no es limita a denunciar i reivindicar. Sempre ha tingut especial cura en explicar el seu punt de vista sobre els problemes i en no limitar-se a dir que no a tot, sinó que a cada conflicte, hi proposa una alternativa més racional, més respectuosa amb el medi i més útil a la societat.
En aquest àmbit s’han dut a terme activitats tan celebrades com la edició de diversos llibres, entre ells “Les fonts que tenim” el qual documenta un bon nombre de fonts osonenques, fruit d’una llarga activitat de recollida i anàlisi de mostres, per evidenciar la brutal contaminació per purins de les aigües subterrànies. O bé la idea, el plantejament, la construcció i el manteniment del GR210, “Camí vora Ter”, un sender de gran recorregut que voreja el riu oferint als ciutadans el gaudi d’un paisatge i d’un entorn natural meravellosos i gairebé inèdits. I desenes… centenars, de xerrades, conferències, debats, taules rodones… oberts a tothom, sobre un enorme ventall de temes.
I potser l’element més característic de l’activitat del GDT, sigui el bon humor. El tarannà lúdic, irònic, desenfadat i divertidament participatiu que impregna moltes activitats del grup.
Un variadíssim, imaginatiu i molt celebrat repertori de tota mena d’actes públics, que donarien per escriure diversos llibres ben interessants. “Engurrina’t” “La barberia de’n Puig i Neró” “El circ del creixement”, “Osona canta”, “Toquem de peus a terra”, “El Bici-Ter es mou per Sau”, “Les veus del riu”, “ARE no”…i tantes altres, han servit per fer arribar la alternativa optimista i saludable a molts dels problemes que assetgen el medi natural i els béns comuns del nostre país.
Tot aquesta intensa activitat, ha donat i ha de seguir donant els seus fruits. El coneixement de la importància del medi ambient, ha estat assumit paulatinament per una gran part de la població. Molta gent ha anat entenent que no tan sols la qualitat de vida, sinó al cap i a la fi la vida mateixa, només són possibles en un medi ambient sa, net i de qualitat. I que això exigeix uns rius i uns entorns naturals en bon estat ecològic, amb aigües netes i amb el cabal necessari, amb els seus boscos de ribera i tota la vida que els hi és pròpia. I que aquesta vida és la que permet la nostra. I en aquest coneixement i la seva difusió el GDT hi té bona part de protagonisme.
Els pantans, com el de Sau, no deixen de ser estructures artificials, i no son innocus. Qualsevol embassament artificial, altera profundament l’equilibri biològic del riu. Li lleva gran part de les seves funcions naturals, altera la temperatura, la qualitat de l’aigua, el transport de sediments, la connectivitat biològica impedint la circulació de moltes espècies, la biodiversitat, la morfologia i l’estructura dels boscos de ribera entre altres efectes indesitjats.
La construcció d’aquestes grans estructures, és una decisió que les administracions cal que prenguin amb una cura i un seny infinits. Cal deixar de banda interessos econòmics particulars, tant amb la construcció com amb els usos posteriors, regadius, energètics, industrials… i sospesar les hipotètiques necessitats contra els segurs inconvenients. I decidir en funció de l’interès de tot el país i amb la informació, la consulta i el consens de tota la població. No es tracta d’explotar i domesticar la natura com pretenen encara molts bàrbars, sinó d’aconseguir viure harmònicament amb les condicions, les exigències i les possibilitats que ofereix cada territori. És absurd i estúpid, cultivar tomàquets al Sahara o pinya tropical a Groenlàndia.
El futur està per fer, és obert i només depèn de nosaltres.”
Jesús Soler i Vilaró Manlleu, Octubre del 2014