El model de gestió de la xarxa d’aigua en un municipi: pública, mixta o privada; és una qüestió importantíssima a l’hora de plantejar el control i la gestió democràtica dels recursos bàsics. Però també ho és en relació al medi ambient.
Quan la prestació del servei d’aigua s’allunya de lo públic, la contaminació no és un problema: és un negoci. No interessa tant recuperar el bon estat dels aqüífers o dels rius com seguir oferint pal·liatius, tractaments, noves infraestructures, serveis…
Tot això sota la lògica dels costos públics – negoci privat. Ja que els costos repercuteixen sempre i inexorablement en un encariment de tarifes i una afectació a les butxaques de tots plegats.
El servei d’aigua municipal consisteix bàsicament en fer arribar aigua potable als domicilis, empreses i granges d’una població determinada. Això inclou tant les instal·lacions d’aigua i el seu manteniment (captació de l’aigua, canonades, dipòsits, tractaments de potabilització) com la part relacionada amb la facturació (atenció al client, gestió de cobraments i impagats).
Es tracta d’una competència la titularitat de la qual pertany exclusivament als ajuntaments, però aquests poden optar per externalitzar la prestació del servei i cedir-lo (privatitzar-lo) per diferents períodes de temps (teòricament sota el control i supervisió finals de l’ajuntament).
A la pràctica, l’externalització del servei ha fet que molts ajuntaments es despreocupin del tema i no exerceixin cap control sobre la qualitat del servei, l’estat real i la necessitat de manteniment de les infraestructures al llarg dels períodes de concessió. I transferint el poder i la informació de l’esfera pública cap a la privada.
No hem d’oblidar que el consum d’aigua en un municipi és un mercat captiu: on el ciutadà no pot canviar voluntàriament de proveïdor i tampoc pot prescindir-ne, doncs el consum d’aigua és fonamental per a la vida. Sabedors d’això les companyies estan disposades a apostar-hi fort, per exemple finançant inversions.
Per la seva part, amb l’externalització els ajuntaments sovint se’n despreocupen i reben a canvi ingressos pel cànon que cobren a les companyies privades per cedir-los el servei d’aigua. Aquestes al seu torn repercuteixen aquest cost als ciutadans, ja que com a bones empreses privades el seu objectiu és obtenir guanys. El tribunal de comptes espanyol, en un informe recent, afirmava que a l’Estat espanyol el mateix servei d’aigua, de mitjana era un 22% més car si el prestava un operador privat enlloc d’un ens públic.
La Vall de Ges és un cas molt especial. A pocs llocs en tot Catalunya es dóna el cas que finalitzin concessions privades als pròxims anys. Com és el cas tant de St. Vicenç de Torelló com de Torelló, on la concessió que ostenta la companyia Sorea (del grup AGBAR-SUEZ) finalitza al 2017 i al 2018, respectivament. Pel què fa a Sant Pere de Torelló, la xarxa d’aigua ja està sota gestió directe municipal. Així que si s’opta per recuperar la gestió pública de l’aigua dels dos primers municipis esmentats, la Vall del Ges podria convertir-se en la primera sub-conca fluvial (la del Ges) gestionada íntegrament com un servei públic.
Altrament cal recordar que en el passat, a Torelló es varen contaminar amb dissolvents industrials els pous municipals de la zona esportiva (clausurats des de l’any 2002), cosa que ha afegit pressió al debat i ha fet més urgent la necessitat d’apostar per noves fonts de captació d’aigua.
Per això la nova planta potabilitzadora d’Osona-Nord, la inauguració de la qual es preveu per inicis de l’any 2018 afegeix certa complexitat a tot plegat. Com sol passar la factura de tot plegat acabarà a les espatlles de l’erari públic, en una clara socialització dels costos. Ja que els diferents municipis de la Vall del Ges i el Voltreganès, han de pagar les instal·lacions per connectar-se a aquest nova infraestructura i han de contribuir d’alguna manera al seu finançament. El cost aproximat d’aquesta nova infraestructura i les seves canonades és de 25 milions d’euros, a repartir. Una bona oportunitat per les companyies privades per oferir finançament a canvi de pròrrogues en la gestió, i evidentment ja s’estan movent per aconseguir-ho.
En aquest sentit, el Consorci públic-privat d’Aigües d’Osona ha jugat un paper més aviat facilitador, com a la resta d’Osona. On degut a la contaminació pels purins s’han hagut d’abandonar pous municipals i s’han normalitzat les portades d’aigua procedents del Ter, la construcció de noves potabilitzadores i s’ha evitat l’assumpció de costos i responsabilitats per part dels sectors contaminants.
En qualsevol cas, el millor moment per a dur a terme una remunicipalització del servei d’aigua i evitar litigis, és quan coincideix amb la finalització de la concessió, com és el cas de Sant Vicenç i Torelló. Això dependrà d’una part, de la voluntat dels colors polítics municipals en aquest mandat. Però en definitiva, dependrà del convenciment i necessitat de plantejar aquest debat des de i per a la ciutadania. Ajuntaments i veïns d’aquests pobles, som-hi?
Sergi Solà
President del Grup de Defensa del Ter i membre d’Aigua és Vida