Ter… on ets?

L’altre dia, al Ter al seu pas per Ripoll, es mesurava el cabal més baix, en aquest lloc, de totes les dades històriques de les quals tenim notícia. Preocupant.
On és el Ter?. On para el seu cabal, abans segur i abundós?. Què està passant?
Doncs passen moltes coses i poques de bones.

El Ter, igual que els altres rius del país, és un element fonamental en tot l’ecosistema de la seva conca. Tota la vida que hi creix i hi belluga està lligada a la seva aigua de forma indestriable.
I no tan sols l’ecosistema. La població que viu a les seves ribes, així com la de l’àrea de Barcelona a més de tot l’entramat econòmic que les sustenta, en depenen estretament.
Només cal esmentar que, a banda d’haver bellugat tantes fàbriques en el passat, el Ter és ara la font de subministrament de l’aigua de consum de la majoria de pobles de la conca, de la Costa Brava i de la major part del dels cinc milions d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

I les exigències no paren de créixer. Una enorme indústria ramadera segueix creixent sense control efectiu, consumint silenciosament enormes quantitats d’aigua, que acaba, o contaminant les reserves dels aqüífers subterranis, o bé, en forma de carn, als plats d’honorables ciutadans xinesos (entre d’altres).

El panorama és desolador. En els darrers decennis, hem vist desaparèixer multitud de fonts, de torrentets i de rierols que formen la xarxa vital que nodreix el riu, eixugats sense control per infinitat de pous i petites canonades que en manlleven l’aigua.
Per no parlar altre cop del rosari d’aprofitaments hidroelèctrics que eixuguen sincopadament el seu cabal, al marge de la legislació vigent.

El Ter està exhaust. I el futur s’intueix dramàtic.
L’»inimaginable, el fantasiós, l’exagerat, l’apocalíptic» canvi climàtic que alguns menystenien -i menystenen- truca a la porta. Malgrat es negui, es fa evident. És allò de: «Quan es va despertar, el dinosaure seguia allí»

Implacablement el món s’escalfa. I aquí, a casa nostra , ja en veiem els efectes.
La precipitació anual disminueix lleugerament. No sembla greu. Però canvia dràsticament la distribució en el temps. Gradualment desapareixen les típiques tempestes d’estiu, abans tan puntuals i oportunes. Les pluges de tardor, abans insistents i pausades, enlloc de durar dies duren només hores. Tot es va estressant.

Però el que resulta demolidor és l’augment indeturable de la temperatura. Aquest 2017 l’agost va començar pel maig i ha durat fins l’octubre.
Els efectes d’aquestes calorades són brutals. En circumstàncies normals, la major part de l’aigua de la pluja acaba evaporant-se o evapo-transpirada per plantes i arbres, de manera que sols un terç acaba arribant als rius.
Però la velocitat d’aquesta evaporació, va lligada estretament a la temperatura. De manera que uns quants graus més, durant un període llarg de temps, ressequen absolutament la humitat de la terra, (allò que els pagesos en diuen la saó), i de retruc ressequen plantes i arbres, devastant el patrimoni vegetal i impedint que la part de la pluja que hauria d’arribar al riu, faci el seu camí.

I el Ter va desapareixent. I no en podem prescindir.
El país ha de saber gestionar la seva aigua perquè és un recurs fonamental. I això vol dir establir les prioritats que ja figuren a les lleis: L’aigua vida, després l’aigua ciutadania i finalment l’aigua negoci.
Poca broma. És qüestió de supervivència.

Jesús Soler i Vilaró
Grup de Defensa del Ter

9 d’octubre del 2017