Després de més de dos anys d’espera, neix el nou decret de purins, que en el fons, més que nou, és un copiar i enganxar dels anteriors, atès que es segueix considerant el purí (abocat directament als camps) com un bon adob. Tal com és sabut, el nitrogen present al purí es troba en una forma que no és directament assimilable per les plantes, de tal manera que quan plou bona part d’aquest nitrogen percola fins a les masses d’aigua, ja siguin subterrànies o superficials, arribant a contaminar el 41 % de les masses d’aigua subterrànies de Catalunya.
És una bona notícia saber que s’han esmerçat esforços en crear un decret en col·laboració dels diferents departaments implicats, Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Territori i Sostenibilitat i Salut, ja que, la defensa del medi no coneix de diferències entre departaments. Com tantes altres temàtiques, els reptes mediambientals s’han d’enfocar de forma transversal, tot i això, considerem que en aquest decret hi manca el més important, la voluntat de canvi de model. El model ramader industrial, majoritàriament el porcí, és el causant de varies problemàtiques que assolen el territori català, entre elles, la que avui es vol minimitzar amb aquest decret, la contaminació per nitrats de les masses d’aigua.
La moratòria de creació de noves granges durant dos anys en algunes zones vulnerades per purins (sí, vulnerades, i no vulnerables, vulnerable és qui es troba en una situació de risc, no qui ja ha patit el dany), tot i que és part del nostre discurs convertit a la realitat, ens sembla una actuació escassa i tardana atenent a la magnitud del problema. Una moratòria hagués sigut funcional fa uns 15 anys, quan el sector estava en ple desplegament a Catalunya, ara, amb les masses d’aigua hipotecades, la petita pagesia desapareguda i el monopoli dels grans grups empresarials, una moratòria és un acte polític. A Osona hi ha el doble de porcs que es considera que pot suportar el territori, acord amb els càlculs que fa el sector industrial en relació als metres necessaris de terra a fertilitzar amb purins, per tant, en aquest context, de que servirà la moratòria? Potser el més interessant seria adaptar la cabana porcina al territori, reduint el nombre de caps de bestiar per adequar-los als que es poden alimentar amb les terres que pertanyen a la granja.
En relació a l’ús del GPS com a tècnica de control, fa més de 15 anys que ens diuen que aquesta serà la solució màgica, els papers ho han suportat tot, mentre que el territori ja no pot suportar més pixats i excrements de porc. És com una casa que es comença a inundar pels baixos, tenim el soterrani ple de purins i ja no el podem fer servir. Sense un control efectiu i real no es pararà d’abocar el purí en excés o, directament, on no toca. El problema real és que el sector ramader català és “tant competitiu” (com no paren de dir els polítics) que el benefici que s’obté és de 0,05 € per quilogram de carn, més que a la resta d’Europa, això vol dir ser competitiu? No internalitzar els costos ambientals? Doncs potser haurem de reformular el llenguatge i fer-ho ad hoc per al sector ramader industrial, ja que està clar que per aquest sector les regles del joc són diferents que per a la resta.
Però és que les solucions magico-tecnològiques proposades per disminuir l’impacte dels purins no tenen aturador, des de reduir el nitrogen excretat pels porcs a sistemes que permeten l’exportació d’aquest purí, que llegint el decret hom pensaria que es parla d’or i no de restes de femtes, atesa la importància que es dona al seu transport a zones deficitàries. Però, aquest transport, és necessari? No serà que el problema és que les explotacions porcines són cada vegada més grans i estan més concentrades? No seria millor un model ramader distribuït pel territori? Enlloc d’anar passejant els purins amunt i avall, en un consum energètic desmesurat, en el que s’esforcen en anomenar bioeconomia circular…. quan no en té res de circular, ja que la major part del menjar per alimentar aquests porcs no es produeix a Catalunya i produïm el 150 % de la carn de porc que consumim, és a dir, som exportadors. Un cercle ben estrany, oi?
Des del Grup de Defensa del Ter apostem per una ramaderia forta, distribuïda i arrelada al territori, lluny d’aquest gegant amb peus de fang que intenta competir amb el mercat de la Xina que, quan desperti, desbancarà a tots els competidors en la lluita per la producció de la carn més barata. Creiem que els esforços de la Generalitat han d’anar encaminats a un canvi de model que ens permeti arribar a la sobirania alimentària, per nosaltres i per als animals que es criïn a Catalunya. Per exemple, criar els porcs en jaç de palla permet el compostatge dels excrement, generant un adob d’alta qualitat que és aprofitat per la planta quan ho necessiti.
És per aquest motiu, que instem a la Generalitat a que aquest decret realment es faci complir, tot i les mançanes ja expressades, a fi d’avançar cap a un camí que se’ns dubte ens durà, en un futur, a la reducció de la cabana porcina, ja sia per impossibilitat de competir en la producció barata o per un canvi de consciència. Ens agradaria pensar que seria possible poder-hi arribar a través d’aquesta segona opció, ja que ens permetria preparar el camí cap a un model més respectuós amb el medi, les persones i els animals, sense els estralls que provoca l’explosió d’una bombolla, com ja hem viscut en pròpia pell, amb les bombolles del tèxtil i la construcció. Aprenguem dels errors passats, anticipem-nos a la necessària revolució, per les generacions que vindran, per deixar-los aigua potable, terra fèrtil i un aire respirable, actuem ara, o ja no ho podrem fer.
Grup de Defensa del Ter
8 de juliol de 2019