La proposta de via verda que uneix Sant Joan de les Abadesses amb Sant Pau de Segúries es vincula amb la implantació de polítiques de mobilitat sostenible per donar cabuda als usuaris vulnerables com ciclistes i vianants a la xarxa viària. D’entrada la proposta és una bona notícia i dona resposta a una necessitat creixent. La via, a més, pretén donar continuïtat a l’actual Ruta del del Ferro i del Carbó fins a Setcases.
El problema que destaco d’aquesta proposta recau en el fet que és de caràcter absolutament lineal, poc lligada amb l’entorn en el que es troba i de grans dimensions com es pot percebre en els ponts que creuen les rieres o la proposta de pavimentació. La pregunta seria per què es creen noves infraestructures tenint en compte que el territori pel que circula és farcit d’una xarxa de camins existents i, alguns ja senyalitzats, adaptats al vianant i al ciclista?
L’any 2018 la Direcció General de Turisme va publicar el “Manual de senyalització de camins per a la mobilitat no motoritzada”. En aquest manual es promou un model de senyalització de camins, amb el propòsit de crear xarxes funcionals al servei d’una mobilitat per al trànsit no motoritzat. Promou també la recuperació de camins públics així com la seva funcionalitat original. Aquesta publicació representa un canvi de paradigma en la senyalització de camins doncs fins ara a Catalunya majoritàriament es treballava amb la senyalització puntual d’itineraris, el marcatge de rutes o de propostes concretes d’excursió.
El model de senyalització en xarxa s’està instaurant amb èxit a les comarques de l’Alt Pirineu i Aran. Prèviament i a través de la plataforma Itinerànnia es va instaurar a les comarques de la Cerdanya, la Garrotxa, l’Alt Empordà i el Ripollès. Per tant, el Ripollès compta ja amb una xarxa senyalitzada de camins i algun d’aquests camins públics podria haver-se fet servir per la connexió no motoritzada entre Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Segúries. Cal dir, a més, que existeix un itinerari que ressegueix el curs del riu Ter, “la Ruta del Ter” gestionada i promocionada pel Consorci del Ter. Amb un cost mínim i una millor integració paisatgística podria haver-se aprofitat aquesta via ja senyalitzada per generar la via verda.
En paral·lel, les noves propostes de mobilitat sostenible passen per actualitzar el que s’anomena el “viari intermedi” (totes aquelles vies que no són ni d’alta capacitat ni carrers urbans, en el cas que ens pertoca la carretera N-260 i la C-38 formarien part del viari intermedi del Ripollès). Aquesta actualització ha d’assegurar la continuïtat, la seguretat i la funcionalitat de les vies tenint en compte tots els usuaris que han de poder fer servir aquest tipus de viari: des del vehicle motoritzat privat o públic als usuaris no motoritzats com ciclistes i vianants. Si ens centrem en els usuaris no motoritzats, han de tenir garantida una circulació continua, segura i adaptada a les seves necessitats de moviment.
La intermodalitat de la xarxa viària dona resposta a aquesta necessitat. És a dir, pensar en una xarxa que garanteixi l’ús simultani de tots aquests usuaris (motoritzats i no motoritzats simultàniament). Aquesta estratègia es pot dur a terme de diverses maneres: per exemple generar una infraestructura nova per a un usuari no satisfet, com seria el cas de la nova via verda; ampliar o reformar la secció i traçat d’una via ja existent per incorporar nous usuaris o; aprofitar les vies existents com els camins públics i enllaçar-los en xarxa amb les carreteres o carrers urbans. En un territori com el que estem tractant amb una xarxa de camins molt extensa i a més a més senyalitzada, tindria sentit apostar per l’última estratègia per tal de reduir l’impacte en el territori i dotar d’una nova funcionalitat als camins existents.
Glòria Clavera, especialista en ciència i tecnologies de la sostenibilitat
1 comentari a “Dubtes sobre la via verda del Ter – Glòria Clavera”
Els comentaris estan tancats.