Què ha passat amb la tala de pollancres a Roda de Ter?

Les darreres setmanes, diverses persones ens han informat d’una important tala de pollancres a la llera del riu Ter al seu pas per Roda de Ter. Després de fer les consultes pertinents, hem pogut saber que es tracta d’un cultiu de pollancres en terrenys privats.

Al nostre país, aquest cultiu és molt habitual en indrets propers a rius i rieres, on el nivell freàtic és proper a la superfície i en conseqüència no gaire adients per els cultius habituals. Es solen plantar pollancres híbrids, sovint una combinació entre el pollancre europeu (Populus nigra) i la carolina (Populus deltoides), un pollancre americà. Aquests cultius tenen un temps de creixement d’entre 20 i 25 anys, aleshores es tallen per aprofitar la fusta.

Tanmateix, sorprenia el fet que la tala es dugués a terme fins arran de riu, sense respectar la zona de servitud del riu. La zona de servitud és una franja longitudinal de 5 metres d’amplada respecte al límit de la llera. S’estén als dos costats del riu i està reservada per a usos públics. Els propietaris de les zones de servitud poden plantar en elles espècies no arbòries autòctones que no impedeixin el pas, prèvia autorització de l’organisme de la conca.

Els pollancres híbrids estan considerats organismes invasors i no es poden plantar en la zona de servitud. Sovint, però, quan es replanten les pollancredes de cultiu, es planten aquests pollancres híbrids fins arran del riu, envaint la zona on no està permès. Així ho hem notificat a l’Agència Catalana de l’Aigua, tot i que de moment no hem rebut resposta.

D’aquesta manera, a l’hora de tallar es tallen també els que foren plantats en el domini públic, amb la bona excusa que cal tallar-los, ja que són pollancres híbrids que no hi poden ser. Així doncs, caldrà estar al cas que, ara que els han talat, no en tornin a replantar dins la zona de servitud.

D’altra banda, aquests darrers anys, alguns ajuntaments han aprofitat l’avinentesa per tallar grans pollancres a la zona urbana, per les molèsties que causa a la primavera la gran quantitat de borró que desprenen. Aquest borró, no pas pol·len, com a vegades se’n diu, embolcalla les minúscules llavors de l’arbre per facilitar-ne la dispersió. Aquest fet, també retreu els ajuntaments de plantar més pollancres a parcs i jardins.

El nostre pollancre, és un arbre majestuós i resistent i embelleix i ombreja els indrets que ocupa. És trist que a causa del borró, vagi desapareixent des nostres pobles. Oimés quan aquest problema té una solució ben senzilla. En efecte, el pollancre és una espècie dioica. La qual cosa vol dir que hi ha pollancres mascle i pollancres femella. Els que fan la llavor, amb el seu molest borró, són només els arbres femella. Per tant, als pobles i ciutats sempre es poden plantar pollancres mascle i així gaudir de la seva magnífica presència evitant les molèsties del borró.