Intervenció a la festa dels 10 anys del Festival Protesta

El 22 d’octubre va tenir lloc la festa dels 10 anys del Festival Protesta a Vic, amb intervencions de la lluita antiracista, ecologista, feminista i molt més.

Intervenció de la Ginesta Mary sobre emergència climàtica i cultura:

Fa 50 anys ja es parlava de canvi climàtic, semblava llunyà, durant molt temps ha semblat remot, i de cop, gairebé d’un dia per l’altre, com un miratge que veiem a l’horitzó, ara està entre nosaltres, i el canvi climàtic ha passat a ser l’emergència climàtica, una realitat ineludible.

Davant les esfereïdores notícies i previsions que surten als mitjans de comunicació, sovint ens sentim poca cosa i, alhora, grans culpables. Aquesta dicotomia ens genera un malestar que ja ha estat batejat com eco ansietat, i no n’hi ha per menys.

Han desaparegut milers d’espècies i no paren de fer-ho, bàsicament a causa de la destrucció dels ecosistemes on viuen o vivien.

Tot i això, hi ha una part de l’espècie humana que sembla creure que nosaltres no depenem de l’ecosistema, que som éssers atomitzats, capaços de viure amb una vinculació nul·la amb l’entorn.

A qui pensi això m’agradaria compartir-li un pensament: L’antropocentrisme és una malaltia terminal. Creure que la tecnologia pot arreglar el que l’ús mecanicista de la vida ha destrossat, és una fal·làcia que decau per si mateixa.

És obvi que cal un canvi de rumb, una nova direcció que mantingui obertes les portes d’un futur, em refereixo a un futur no només per la humanitat, sinó també amb ecosistemes rics amb múltiples espècies.

Fa temps que es parla de la microbiota, dia a dia, es descobreixen noves funcions bàsiques que realitza per a la vida. Des de sempre els organismes més petits han carregat el gruix de la feina que permet la vida.

Hi ha persones que amb el seu dia a dia actuen com la microbiota, generant noves connexions, fent intercanvi de llavors, plantant un hort al jardí, compartint el seu temps per l’activisme…

No crec que en aquesta lluita hi hagi superherois o superheroïnes, no hi ha ningú amb superpoders que ens asseguri un futur, no, només hi som nosaltres, que sovint ens sentim poca cosa i ens sembla que no fem suficient, o que no arribem o sentim que no podem ni escollir.

Només hi som nosaltres i les nostres decisions, sembla poc rellevant si ho comparem amb l’emergència climàtica, però res més lluny de la realitat, el sistema capitalista ens considera consumidors i, aquest és el nostre gran poder, escollir on consumim, quins models productius alimentem.

Des del Grup de Defensa del Ter fa temps que reivindiquem un altre tipus de model de consum, on els productes que comprem tinguin vinculació al territori i l’enriqueixin de debò.

Creiem, com bé va dir Galeano, que “Molta gent petita, en molts llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món”, i no hi ha una altra manera, no hi ha una solució màgica…

Sempre penso que la humanitat en conjunt evoluciona tal com ho fem en el àmbit personal, vull dir, que sovint com a persones ens trobem en alguna situació que no ens agrada o que volem canviar, però per fer-ho necessitem arribar al límit. Com a espècie estem en aquest punt, hem arribat al límit i el canvi es respira a l’aire.

Sempre s’ha dit que les crisis són oportunitats, semblaria doncs que ens trobem davant una molt bona oportunitat, on cadascú pot aportar el seu gra de sorra, ser la gota d’aigua dins el mar que provoqui l’onada capaç de deixar endarrere aquest model que va contra la vida. Escollim tenir un futur a través dels petits actes del dia a dia.