Rius buits, butxaques (algunes) plenes – Dolo Catalan

Si us agrada caminar, segur que heu vist amb tristesa rius i rieres buides. El Ter no havia estat mai tan baix, ens expliquen els més grans.

Plou poc, pensarem, si, però, paradoxalment, el nostre model econòmic ens empeny a gastar més. S’han esgotat les reserves, eixugat rius i rieres, i tenim una bona part dels aqüífers buits o contaminats per l’agroindústria.

S’han creat unes dinàmiques amb uns consumidors insaciables que han convertit un bé públic com és l’aigua en un negoci privat. Agricultura i ramaderia industrial, industria extractiva d’aigua, turisme, urbanisme sense sentit,…

Hores d’ara ningú pot negar que l’escassetat ha vingut per quedar-se. Fa anys que la comunitat científica ens avisa, i com si sentíssim ploure. Estem notant els efectes d’una mala gestió d’anys enfocada a satisfer sense mesura ni planificació els grans interessos econòmics. Importem turistes i exportem aigua en forma de carn barata, fruita, farratge o embotellada en begudes.

Hi ha una confiança excessiva en la dessalinització i regeneració que dona una falsa sensació de disponibilitat i amaga la necessitat real d’una reducció progressiva de la demanda d’aigua, començant pels sectors que més en consumeixen. Perquè, ho hem de tenir clar, la set dels grans consumidors és infinita i l’aigua és finita.

És de sentit comú que abans de posar en marxa infraestructures costoses amb un alt consum elèctric, es racionalitzi la demanda d’aigua i es restaurin els aqüífers contaminats (i es pari de contaminar).

Creiem que cal un debat públic de país per decidir quin model econòmic volem en funció de l’aigua disponible i prioritzant les persones i els sistemes aquàtics. Un debat que hauria d’incloure també la gestió del territori. No pot manar un PIB que només considera el benefici econòmic d’uns pocs sense tenir en compte els costos socials i ambientals d’aquest model.

I anar gastant l’aigua que no tenim hem arribat fins aquí, amb la vida de rius i rieres que es va escolant mentre es van omplint les butxaques d’alguns. Per reblar el clau, amb les mesures de la fase d’emergència es baixa encara més el cabal del Ter més enllà dels pantans, sembla que a 600 l/s. En situació normal hauria de ser entre 3.000 i 5.000 segons el tram. Això podria implicar que el Ter, Pasteral avall, passés a ser un conjunt de basses més o menys connectades. Es farà amb cura, diuen, i segur que aquesta és la intenció dels tècnics, però el poder del diner mana. La Muga i el Llobregat també seguiran un camí semblant.

Ningú sap què pot passar amb certesa, però res de bo i costarà recuperar-se, potser no arribarem a veure-ho mai. No sé si som massa conscients del moment que estem vivint.

A part, cal tenir en compte que amb menys aigua als rius, el que aboquem de les depuradores (municipals o de les empreses) queda menys diluït. L’efecte pot ser negatiu no només pels ecosistemes, també per la seva posterior potabilització.

Potser us preguntareu, és important tenir rius amb vida? Nosaltres creiem que sí. Primer perquè no tenim cap dret a malmetre’ls amb un model econòmic injust, egoista i pervers. Segon perquè és fantàstic i saludable poder gaudir d’un entorn natural viu. I tercer, perquè la seva contribució és bàsica pel nostre benestar, no oblidem que la biodiversitat regula el clima i ens proveeix d’aliments i materials per construir les nostres vides.

Rius per plorar.

Dolo Catalan
Grup de Defensa del Ter
9 de febrer de 2024