Les empreses tenen com a objectiu principal la creació de riquesa i han de guanyar diners. Si no és així tanquen. La revolució industrial va ser possible pel treball de molta gent i també i molt especialment per l’ingeni, el coratge i la valentia d’amos i empresaris que varen veure en les fàbriques la oportunitat de fer convergir la força de la natura, el treball humà i el capital.
Pel camí hi va quedar dolor, maltractes, i també negocis ruïnosos i fallides però al nostre país hi va sedimentar un entramat industrial extraordinari que encara dura.
El planeta llavors, era etern i inacabable i dessecar els rius per fer energia, o cremar carbó no podia parar la roda del progrés. La fàbrica donava feina a molts i si deixava el riu d’un color parxís no preocupava massa.
Però el món s’ha fet petit i aquella brutícia concentrada en una claveguera o la xemeneia escandalosa i la central tèrmica ara no es presenten evidents sinó que es camuflen difuses i disfressades.
Aquí hi entra de ple la societat, – la nostra -, que fa encàrrec exprés a les administracions per tal de que preservin i vigilin el comú. Per tant, son per una part dipositaries de poders per ajudar i impulsar la creació de riquesa, i per l’altre per evitar l’apropiació indeguda dels bens comuns.
Patel ha crescut en un entorn molt concret. Al terme municipal de l’Esquirol, sobre mateix del pantà de Sau, al peu de la petita riera intermitent de Sant Martí. Però a l’Ajuntament i al Consell comarcal i a la Generalitat sempre els ha semblat que el planeta és etern i inacabable i li han fet llit i li han requalificat terrenys i li han pujat aigua del Ter, i li han beneït pous que n’assequen d’altres i li han santificat les aigües residuals que sota Sau aplaquen la set de gironins i barcelonins.
Patel, ha incomplert suposadament les normes vigents abocant per sobre dels límits i per això anirà a judici. El jutge hi dirà. En aquest temps de denúncies del Grup de defensa del Ter, l’escorxador ha millorat la depuradora, ha enjardinat l’entorn, ha endreçat el seu paisatge i ha treballat amb perícia la seva imatge mediambiental.
Però la petjada de Patel no s’acaba al final de la tubera que engreixa el salt del cabrit ni queda saldada amb l’etiqueta sostenible que ven generosament a la premsa.
Perquè el monstre funcioni fa falta fer recol·lecta d’aigües dels pous pròxims i de riu amb títol de “Pujada d’aigües a l’Esquirol”. Perquè el monstre funcioni cal que un camió darrera l’altre vinguin de ponent, d’Espanya o Portugal i de més enllà, passin pel mig de Roda diàriament carregats de milers de porcs i surtin per la mateixa banda de Roda cap a l’altre cantó del món repartint costelles. Perquè el monstre no s’aturi es precisa una mà d’obra tant nombrosa que els serveis sanitaris de la zona fan impossible el funcionament dels Caps i els Hospitals. Per tal de que surtin els quilos previstos es necessita pagar uns salaris que malgrat ser legals, no permeten als treballadors portar una vida digna. Sou menys lloguer, menys transport, menys despeses corrents.., igual a puta misèria.
El Grup de Defensa del Ter portem a judici actes que creiem delictius però plantegem a l’empresa i a la societat una qüestió més profunda que passa per fer evident un sistema econòmic que deixa a la porta tots els problemes que genera. L’escassetat d’aigua i assecament de pous, el consum ingent de combustibles en el transport, molèsties manifestes de trànsit, la generació de grans quantitats de residus orgànics i aigües residuals, els problemes laborals, sanitaris i a les escoles. El balanç final faria riure al més prestigiós economista lliberal. Beneficis privats i despeses públiques. Un bon negoci.
La temptació de pensar que les empreses no son responsables ens hauria de fer reflexionar en els propòsits a vegades reeixits del socialisme utòpic d’algunes colònies que proporcionaven als treballadors més bons serveis que els que reben treballadors actuals.
Toni Ballús
membre de la Junta del Grup de Defensa del Ter
Osona, 23/10/2025