La Pesta Porcina Africana podria ser una oportunitat per redissenyar el model porcí a Catalunya. Pot semblar una frase de qualsevol manual d’autoajuda, però és veritat: les crisis poden servir per impulsar canvis que semblaven difícils en altres moments. Per això és important no destinar més diners públics a rescatar escorxadors o grans empreses càrnies, que perpetuarien un model d’agroindústria intensiva del porc que ja és excessiu i perjudicial. Si calen ajudes, han de ser per protegir les persones treballadores i la pagesia, que són la part més vulnerable de la cadena de producció. Ajudes emmarcades en una estratègia per redimensionar el model porcí i caminar cap a la sobirania alimentària.
Des de fa anys, el GDT ha denunciat que el creixement de l’agroindústria del porc a Osona i Lluçanès ha set desmesurada, temerària i irresponsable. I que l’administració no ha sigut capaç de posar límits, ni fer internalitzar costos a aquest sector. Ans al contrari, ha posat catifa vermella i gran quantitat de diners públics, directament o indirectament, per desplegar tot un model porcí que ha esdevingut sobredimensionat i hipertròfic. En conseqüència, tenim una economia excessivament depenent d’aquest sector porcí, amb empreses cada cop més grans i allunyades del territori, cosa que fa el sistema molt vulnerable. Aquest model ha causat contaminació dels aqüífers i de l’aire, ha provocat la pèrdua de pagesia i ha creat molts llocs de treball precaris. S’han socialitzat els costos, mentre les grans corporacions del porc han obtingut beneficis astronòmics. És incomprensible que, després de tots els danys causats per aquest model, i dels beneficis obtinguts pel porcí, ara s’hagin de destinar més diners públics per ajudar aquestes grans empreses, com es va fer amb la banca en la crisi financera.
Acceptant que el problema estructural és el propi model porcí sobredimensionat, és evident que cal una reducció de la cabana porcina a Osona i al Lluçanès, així com una limitació de la capacitat dels escorxadors, encara més desorbitada. I Per resoldre aquesta situació, és essencial començar un debat seriós i sincer sobre com diferenciar la pagesia de l’agroindústria. A grans trets, entenem pagesia com una activitat vinculada al territori, amb explotacions petites, que cuiden el sòl i treballen amb mitjans de producció controlats per la mateixa pagesia. Aquesta activitat si que ha de ser valorada, i ajudada encara més en la seva transició cap a models més sostenibles i arrelats al territori. S’ha de reconèixer la tasca d’aquells que sí que exerceixen la pagesia, i a banda de pagar un preu just per els aliments, els hem de poder compensar les aportacions que fan al paisatge i a la salut dels nostres ecosistemes. En canvi, la ramaderia industrial, és una activitat industrial, amb lògiques d’economia d’escala, que té poca relació amb el territori, més enllà d’utilitzar els camps per escampar purins, i que té una petjada ecològica enorme. Les grans corporacions del porc operen a nivell global i les seves granges, sovint enormes, han de ser tractades com a indústries. Aquestes empreses han de pagar els costos socials i ambientals derivats de la seva activitat, com qualsevol altra indústria.
Té sentit que els grans escorxadors de la comarca puguin cobrar ajudes de la Política Agrària Comuna perquè tenen terres en propietat? O que grans corporacions de l’agroindústria no paguin el cànon de l’aigua a les seves macro granges, com si fossin una petita explotació agrícola? Té sentit que les línies de crèdit per la pesta porcina siguin amb les mateixes condicions per les explotacions de grans corporacions del porc, que per una petita explotació familiar?
Sabent que la realitat és complexa, i que sovint es fa difícil de destriar i posar límits, és fonamental obrir un debat sobre què és realment la pagesia i què és l’agroindústria, per tal de poder aplicar polítiques més justes i adequades a cada sector. Això hauria de permetre posar límits a l’agroindústria i protegir la pagesia, dimensionar les activitats al territori que les acull, i començar a transitar cap a la sobirania alimentària que posa al centre les persones, el territori, l’aigua i la pagesia. Per això han de servir els diners públics, i no per apuntalar un sistema carni dissenyat per les grans corporacions del porcí, que fa anys ha tocat sostre.
Xevi Crosas, membre del Grup de Defensa del Ter