23/09/2016 TORNAR
Manlleu, la capital del Ter... Jes?s Soler
Fa uns anys el nostre Ajuntament es va inventar aquest bonic concepte per, entre d?altres motius que desconec, significar l?estreta relaci? de la vila amb el riu que de ben segur la va fer n?ixer, mil?lennis enll?.
Penso, que a banda del que representa el mot ?capitalitat?, la denominaci?, s?ajusta prou b? a la realitat de la relaci? de Manlleu amb el Ter.
De fet, el nostre riu, que en el seu llarg cam? travessa i d?na vida a un bon nombre de poblacions, sembla com si, en arribar a la nostra ciutat, volgu?s mostrar la seva prefer?ncia, gaireb? enamorament, escollint-la per oferir-li les seves millors atencions.
Mireu sin?: Nom?s entrar en el nostre terme municipal, just havent travessat el pont de La Gleva, el Ter sembla repensar-se en veure les planes manlleuenques i sobtadament canvia la seva decidida direcci? cap el Sud, per dirigir-se ben resolt cap a la vila.
I sembla com si l?entrist?s abandonar-la. Saluda rialler el casalot del Cau Faluga, de ben segur recordant Don Santiago, salta amb certes indecisions les rescloses, i despr?s de cedir bona part del seu cabal al canal industrial, s?ajeu, juganer, brillant i ample damunt dels esqueis per transitar silent sota les solemnes arcades del pont.
Enll? dels rentants, que el mur no li deixa veure, s?amanseix davant de l?embarcador per oferir els seus serveis a can Llanes. I enlloc de seguir cam? dret cap a Roda, s?hi repensa i en un ample arc gira cua per no abandonar tan aviat la seva vila predilecta fins a la font de l?ar?, on romancejant pels plans del Gelabert finalment enfila cap a Llevant per visitar Roda.
Al llarg de la hist?ria, els manlleuencs, que tamb? hem hagut de pagar la seva espor?dica f?ria, pel pecat d?haver bastit part de la vila en la seva plana d'inundaci?, hem estimat i gaudit de la seva aigua, la seva for?a, els seus paisatges, la seva vida. Som ribetans, gent de riu, i ell ha marcat la nostra idiosincr?sia i ens ha fet singulars.
Malauradament en els temps recents, es va malmetre el lligam que ens vinculava. La contaminaci? i la maldestra construcci? del mur, a m?s de les ocupacions de la ribera dreta, ens han foragitat a tots els manlleuencs del nostre riu. Del Dolcet a can Llanes, llevat dels rid?culs 30 metres de l?Embarcador, el riu ?s inaccessible, segrestat per un mur malgirbat, que de cap manera ens pot protegir d?una inundaci? realment perillosa, per? que ens ha arrabassat absolutament el seu gaudi.
Aix? com tamb? ens ha estat arrabassat el gaudi de l?espai singular?ssim de la Devesa. Som ?La Capital del Ter?, sense el Ter. Trist.
Tots els manlleuencs saben on ?s la Devesa. Pocs hi han estat i molts menys l?han pogut rec?rrer des del cingle fins a la font de l?Ar?. Els propietaris dels terrenys que l?envolten n?han barrat el pas.
Molts dels que ja passem d?una certa edat, vam poder, molts anys ha, gaudir de la meravella que fou l?espai que voreja el riu al llarg de l?ample meandre. En la meva infantesa, la Devesa era un espai p?blic. Pescadors de canya, temptaven bagres, barbs i carpes amb els seus esquers al llarg de les amples platges i els rabejos. Fam?lies senceres passaven els dies de festa en els prats i les arbredes i ?dhuc molts s?atrevien a nedar als fondals de Rocanegra. El bosc de ribera, establert en la zona inundable era d?una bellesa corprenedora. Pollancres, verns i salzes clapejaven prats verd?ssims que envoltaven un codolar refulgent. Un petit bra? de riu entrava a la Devesa davant de l?embarcador i es tornava a unir davant la cinglera de Rocanegra. Al bell mig s?eixamplava en un petit lac, lluent com una maragda, vorejat de joncs, bogues, lliris grocs, salic?ries...
En l?illa que delimitaven els dos bra?os del riu, sota les cap?ades dels arbres, llenques d?arbusts atape?ts acollien un beded?u de moixons cantaires; verdums, gafarrons, cargolets, cueretes... refilaven la seva joia de viure, tot discrets, mentre dalt d?un pollancre el rossinyol omplia l?aire amb la seva melodia inigualable. Una absoluta del?cia.
M?s enll? del mirall extens de la platja formada per la resclosa de can Buix?, que reflecteix la cinglera de la font dels enamorats, el Ter saltava en un seguit d?esqueis i rabejos atape?ts de bagres, fins al gorg profund de la font de l?ar?, on senyorejaven les carpes m?s gruixudes del tros. Des de can Bux?, des de vista alegre i des de la casa del cingle diversos camins es podien triar per arribar als indrets preferits de cadasc?. Una meravella natural compartida per tots.
Fins al punt, que aquesta zona inundable, on no s?hi pot construir, va ser catalogada com Zona verda p?blica.
Lamentablement de tot aix? nom?s en queda el record. Als anys cinquanta, en ple franquisme, l?espai va ser comprat per un particular, i poc a poc al llarg dels anys amb la impassibilitat de les administracions, aquell parad?s s?ha anat ocupant, degradant i recentment tancant al pas de la gent.
La ribera on entrava el bra? del riu fins a la resclosa de can Llanes, va ser elevada amb camions de pedres per impedir el pas del riu en les crescudes, tallant el bra? que travessava l?arbreda. Un ramat de vaques va ocupar el que era Verd p?blic i molts arbres foren tallats per establir diversos camps de cultiu. A l?altra banda, Fundici? Benito, va ocupar i encimentar bona part del bosc per emmagatzemar material i va tallar els accessos al riu.
Ara, la zona de servitud, a tota la vora del riu, que la llei obliga que sigui p?blica i oberta, ?s pr?cticament tancada des de la resclosa de can Llanes fins al cingle de l?Ar?.
Penso, que els manlleuencs hem de poder recuperar els drets p?blics i l??s respectu?s i lliure d?un indret ?nic, i que l?administraci? ha de protegir aquestes zones d?alt?ssim valor natural i recuperar-ne la bellesa i la bona qualitat ambiental que mai haurien d?haver perdut.
Com deia la iaia: ?No es pot matar tot el que ?s gras?.

Manlleu, setembre del 201 Jes?s Soler i Vilar?.
Grup de Defensa del Ter
FOTOS
Foto 1 de 1
La Devesa des de l'Embarcador del Ter