(article publicat a <a href=”http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1461/tisores/tamb/planificacio/territorial”target=”_blank”>Naci? Digital.cat</a>)
Ara que les tisores estan de moda, suposo que el govern pressionarà per replantejar a la baixa molts dels creixements urbanástics planificats en els diferents POUM municipals. La major part d’aquests creixements previstos s’han fet a partir d’unes dinàmiques econòmiques basades en la bombolla de la construcció, que com bé sabem, i encara que sembli mentida, no tenia cap fonament. A més a més gran part d’aquests creixements urbanístics s’han inspirat en un model territorial amb zones residencials lluny dels llocs de treball i sense botigues, cosa que ha fet augmentar molt la mobilitat a la plana de Vic, i incrementar la despesa energètica en transport, que és, de tros, la més important.
La falta d’una planificació territorial que miri en conjunt la plana de Vic ha permés que cada ajuntament fes la guerra pel seu compte, projectés els seus vials, polígons, serveis o zones residencials al marge dels altres. Així ha generat una ocupació del sòl creixent, poc eficient en termes d’energia i poc funcional. Tractar cada municipi com si fos un tot aíllat sense cap relació amb els altres municipis que l’envolten no té cap sentit. Els ajuntaments han vist en el creixement una rápida i important entrada de diners, sense analitzar els impactes sobre el territori ni preveure que en molts casos suposa major despesa a llarg termini, augmentant el deute o baixant el llistó dels serveis als ciutadans. D’aquesta manera s’ha estàs per tot el territori la condició de sòl urbanitzable, sense analitzar seriosament si aquest creixement podia ser absorbit per la zona ja construïda. Entre Manlleu i Vic sumen més de 5.000 habitatges buits, que podrien encabir unes 15.000 persones (tot un Torelló!).
Pel què fa als terrenys industrials la cosa encara és més dramàtica. Gran quantitat de naus buides, polígons només urbanitzats i il·luminats, i els que hi ha programats que encara no s’han començat. Evidentment, el consens de tots els alcaldes de la plana de Vic per fer un planejament conjunt i eficient, hauria d’haver estat gairebé una obligació política. Amb seriosos encariments del preu de l’energia a l’horitzó, resulta cabdal construir un model territorial, de pobles i ciutats, molt més eficient i eficaç. Si amb aquests criteris es vol plantejar la programació de nous polígons industrials, es fa indispensable fer marxa enrere en d’altres terrenys declarats urbanitzables, és a dir, retallar tots aquells planejaments urbanístics poc eficients.
Tornar a qualificar com a sòl agrícola gran part dels creixements programats seria la millor manera de forçar l’aprofitament de les zones ja construïdes. Renyem al nen que enceta un paquet de galetes si encara no s’ha acabat el que ja tenim encetat, però en temes d’urbanisme no es tracta d’ una banalitat, sinó més aviat d’una greu irresponsabilitat.
A més a mes de terrenys agrícoles no ens en sobren. Amb dades a la mà, és evident que no falten ni habitatges, ni tampoc més sòl industrial. En canvi per alimentar tota la cabana porcina de la comarca ens fan falta més de set vegades les terres agrícoles que tenim. D’altra banda tot el purí que es genera tampoc el poden absorbir els nostres camps, i per aixó movem purins amunt i avall i construïm plantes de tractament. De fet ens falta terreny agrícola però també ens sobren porcs; els que no són de cap pagés.
Així doncs, vistes les preocupacions del nou govern per l’eficàcia i l’estalvi, per no malbaratar recursos, és d’esperar properes retallades en l’actual planificació territorial, que ha propiciat un model de mobilitat altament ineficient. Cada vegada necessitem més energia per obtenir una unitat de riquesa, perqué moltes vegades necessitem més energia per transportar el treballador que la que gastarà en el sistema productiu. Les calories que ens pot aportar una barra de pa són una miséria comparades amb el que podem arribar a gastar per anar-la a comprar en cotxe.
Cal retallar per canviar la direcció d’una política territorial que fa augmentar la mobilitat i el malbaratament energétic, dificulta el transport col·lectiu, ens fa perdre temps i energia, i resulta un atemptat a la productivitat.