Gent, això no acaba de rutllar!
Ara que semblava que el pitjor ja havia passat, que aquells llargs mesos de por i angoixes, de confinaments, mascaretes, vacunes i tantes i tan doloroses morts a mans d’una pandèmia que mai hauríem cregut possible, ara que semblava que les coses anaven agafant un caire més amable, va i resulta que, distrets amb la guerra contra el virus, no ens vàrem fixar gaire amb el que passava allà fora.
I resulta que aquell any plovia poc. I que feia poc fred a l’hivern. I que l’any següent tampoc plovia gaire. I que l’istiu arribava molt aviat i no acabava de marxar ni octubre enllà.
I quan l’istiu passat varem tornar a sortir, il·lusionats i feliços, vàrem adonar-nos que ens havien canviat el país. Aquells paisatges verds i ufanosos, aquells rierols cantaires, aquelles obagues fresques i humides… eren irreconeixibles. Camps, prats i boscos groguejaven, eixuts i eixarreïts, enyorats de pluja, sota una calorada infernal i inacabable com mai havíem vist.
Inexorablement, fonts i rieres s’han anat eixugant i desapareixent. El pare Ter s’ha anat esllanguint i batent rècords de misèria. Allò tan divertit que vèiem els istius a la tele quan mostraven com treia el nas sobre l’aigua el campanar de Sau, ara és la trista i patètica imatge de l’esquelet en ruïnes de tot el poble de Sant Romà emmirallant-se en les darreres restes de l’aigua de l’embassament.
Clar, han anat arribant les declaracions d’excepcionalitat, d’emergència, les restriccions de consum d’aigua a les ciutats, a la indústria, l’agricultura, la ramaderia…. i a les persones.
I angoixats aixequem la mirada al cel, insistentment blau, esperant el retorn de les pluges. Endebades. De tant en quant, arriben algunes modestes nuvolades que passen cuita-corrents i deixen quatre gotes justes per amorosir la terra eixuta. No n’arriba ni gota al riu.
I ara, què? Per què està passant això?, s’ha malbaratat l’aigua?, com ho arreglarem?, com s’ho faran els pagesos?, i com ho tenim a Osona?, ens podem dutxar?, i regar l’hortet?, i els geranis?…
Tothom hi diu la seva, tothom, amoïnat, pregunta, llegeix, mira per internet… i resulta que en aquests temps, en que hem assolit nivells d’informació espectaculars, mai imaginats, estem més desinformats que mai. Mentides, falsedats, opinions delirants, interessos inconfessables, es barregen en un caos indesxifrable amb la informació honesta i veraç. Una punyetera torre de Babel!
La gent del Grup de Defensa del Ter, preocupats i esborronats per tot aquest desficaci, hem decidit mirar d’aportar algunes clarícies per resoldre dubtes i desinformacions. I per fer-ho hem organitzat tres xerrades, una cada mes, i hem cercat les persones que ens han semblat més sàvies, honestes i expertes en el coneixement d’aquesta situació que vivim.
I volem convidar a tothom a qui li amoïni aquest destret, al pagès, a la mestressa de casa, al xicot que estudia, a l’àvia i a la néta, al botiguer i a la regidora… a venir el divendres 23 de Febrer a les set, a l’auditori del Museu del Ter de Manlleu a escoltar la millor informació possible, a preguntar, a explicar-se i a aprendre, amb les paraules de ni més ni menys que un dels millors professionals en la gestió i el coneixement del país i de la seva aigua: El senyor Jordi Molist, l’actual Director d’abastament de l’Agència Catalana de L’Aigua.
És de franc i en català. Ideal! I serà, de ben segur, molt interessant i aclaridor.
No hi falteu!
Jesús Soler i Vilaró, Grup de Defensa del Ter
Febrer 2024