JESÚS SOLER I VILARÓ actuant en nom i representació del GRUP DE DEFENSA DEL TER MANIFESTO:
1.- Que el Grup de Defensa del Ter, tenim com a eix central de les nostres activitats el riu Ter, el riu de tots, per ell varem néixer i amb ell hem crescut, patit i lluitat tots aquests anys.
Però malgrat que el Ter sigui el màxim referent, no és possible considerar-lo aïlladament, el riu és part indestriable d’un paisatge, d’un entorn, és l’artèria que vertebra i dona vida a tot un territori natural, i la seva conservació i el seu bon estat, van lligats estretament al bon estat de tot el territori que forma la seva conca. De cap manera podríem doncs quedar-nos de braços plegats contemplant el Ter, mentre es destrueix sistemàticament el territori del qual és ànima i arteria vertebradora.
2.- Que el decret llei 1/2007 sobre mesures urgents en política urbanística vulnera greument el joc democràtic, ja que deixa en no res els processos participatius que la llei preveu i la democràcia exigeix per a determinar quines zones han de ser urbanitzables i quines s’han de quedar lliures d’urbanització, ja sigui pel seu interès paisatgístic, agrari o natural, ja sigui per altres menes de consideracions.
Aquest Pla Director Urbanístic de les ARE planteja un tipus d’ordenació territorial que podríem anomenar «vertical» o centralitzat, ja que des del govern de la Generalitat es determina quines zones dels municipis afectats hauran de ser destinades a l’ús residencial, passant per alt el planejament de conjunt del municipi, i els seus equilibris i previsions pel que fa a usos del sòl, protecció d’espais agraris o zones d’interès paisatgístic, criteris de protecció del patrimoni d’interès local, o d’altres espais i aspectes sensibles.
Aquesta manera d’actuar provoca, per una banda, una manifesta vulneració de l’autonomia municipal, per invasió de competències urbanístiques que són pròpies del municipi, si bé no de forma exclusiva.
Amb la seva aprovació, s’incorre per tant en una clara vulneració de l’autonomia local, reconeguda a la Carta Europea de l’Autonomia Local (article 3 i següents), en l’article 137 i 140 de la Constitució, en l?article 25.2.d) de la Llei Reguladora del les Bases de R?gim Local (LRBRL) i en els articles 63.2 i 52.2 de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya (D. Leg. 2/2003 de 28 d’abril).
3.- Que les ARE ja han tingut l’aperitiu del Pla Territorial de les Comarques Centrals (en el seu moment ja varem presentar al·legacions de disconformitat i encara esperem la resposta) que sota un fals model de creixement econòmic pretén exportar el model metropolità a indrets com ara la Comarca d’Osona.
Un model urbanitzador que ja ha donat prous mostres de desestructuració i desequilibri i que no cal perpetuar, ans tot el contrari urgeix treballar en un de nou, en el qual no sigui indispensable haver de construir desmesuradament ni consumir compulsivament, ni crear necessitats de manera permanent.
4.- Que d’aquesta dinàmica de creixement de l’àrea metropolitana absorvint més i més territori no se n’ha informat degudament a la població que en definitiva és la que us ha elegit per canalitzar la seva veu. Això, en temes tan transcendentals com és aquest faraònic projecte de creixement, es fa indispensable una consulta popular ja que la nostra constatació és que una bona part dels seus habitants no vol, ni ha demanat, ni necessita que les comarques centrals es converteixin en un apèndix més de l’àrea metropolitana.
5.- Que al llarg de la història Catalunya ha patit múltiples crisis i, en situacions de molta penúria, la disponibilitat de territori, de recursos naturals, agrícoles o ramaders ha estat bàsica per assegurar la supervivència de la població. De ben segur que en el futur ho continuarà essent.
6.- Que malgrat de l’afany per donar una imatge de modernitat, el desmesurat creixement de Barcelona i la seva àrea metropolitana ha comportat una pèrdua d’identitat i de qualitat de vida pels seus habitants degut a la massificació, augment d’estrés, delinqüència, marginalitat, brutícia, contaminació acústica i ambiental, alentiment de la mobilitat i limitació del contacte amb la natura.
Per ells,una opció de desgreuge és poder visitar comarques com la d’Osona i els pobles que la voregen tot gaudint dels seus tranquils paisatges, d’activitats d’oci, de la gastronomia i del comerç de productes locals. Un intercanvi que afavoreix i revitalitza ambdues parts tan econòmicament com en benestar físic i mental.
7.- Que el moment que estem vivint, no sembla el més apropiat per començar a aixecar nous barris, ni amb l’excusa de donar llocs de treball. No ens podem permetre el luxe d’aprofundir encara més en aquest model de desenvolupament basat en una construcció desenfrenada i en la ocupació de territori, que és clarament obsolet i un dels pilars que sustenta la crisi actual.
8.- Que abans de res, cal fer inventari i donar sortida als habitatges buits a més d’apostar per rehabilitar tot el que ja s’ha construït així com incidir en l’eficiència energètica de tota la trama urbanística i dels immobles. Els habitatges socials s’han de crear en tots els pisos buits que hi ha en els nostres pobles i ciutats, buscant formules per fer-ho, fent prevaler en tots els casos l’interès general. Bé que fins ara hem expropiat terres agrícoles.
9.- Que aquest tipus d’actuacions són l’exemple més clar d’una política de creixement il·limitat i indefinit, tot oblidant que vivim en un món de recursos finits. Aquest creixement il·limitat és inviable a llarg termini i menysprea el valor del paisatge i dels terrenys agrícoles, destinant-los exclusivament a esdevenir una reserva de sòl que serà finalment urbanitzable. A més, impliquen un augment, en nombre d’habitatges i de persones, de carreteres i polígons, inassumibles i insostenibles pel país i per la totalitat dels municipis afectats.
10.- Que cal canviar de mentalitat ja! Mantenir i protegir l’espai paisatgístic i agrari és tot una assegurança de futur. Un país de debò no pot renunciar mai a l’autosuficiència dels seus recursos bàsics. Al mateix temps, amb l’escalfor del canvi climàtic al clatell, cal apostar decididament per una producció de qualitat, local i ecològica. Uns sectors, com ara l’agrícola, el ramader, l’alimentari i el turístic, que de seguir aquests paràmetres generarien molts llocs de treball. En definitiva, el camí a seguir en el futur passa per potenciar les economies locals , l’agricultura i els treballs manufacturats.
11.- Que en aquesta ostentosa Catalunya falsament idíl·lica no es pot continuar explotant, per benefici de ben pocs especuladors, la gent nouvinguda, sinó que cal exigir solucions globals per als problemes globals, eliminant els brutals desequilibris econòmics i socials que provoquen uns moviments migratoris que es converteixen inevitablement en un drama humà.
Però, el pèssim ordre internacional imperant i les absurdes i egoistes diferències ideològiques entre nacions s’encarreguen d’evitar la tan necessària descentralització i democratització de l’accés als recursos i de la riquesa.
12.- Que assenyalem els actuals mandataris de la Generalitat de Catalunya com a màxims responsables d’aquest desgavell urbanístic i de les responsabilitats que en un futur se’n puguin derivar. Resulta del tot contradictori omplir-se la boca de l’estima al país i la seva llengua i al mateix temps legislar provocant la innecessària depredació del territori.
13.- Per altra banda, el concepte de planejament urbanístic centralitzat que alimenta i dóna vida a aquesta intervenció abusiva sobre el territori, incorre també en una denegació evident de l’exercici efectiu del dret de participació, contemplat i protegit per l’article 23 de la Constitució. En determinar el planejament en aspectes tan sensibles, i que marquen de forma dràstica el creixement urbanístic, el ritme i la intensitat d’ocupació de sòl agrari i de sòl no urbanitzable en general, es posa als ciutadans dels municipis i comarques afectats davant de l’impuls d’un planejament precuinat, en absolut consensuat amb els agents socials implicats, i que determina una agressió notable sobre el territori, oblidant que aquest és un recurs consumible que es veu sotmès a una contínua, creixent i accelerada depredació.
14.- Tampoc es poden oposar eficaçment a aquesta consideració, en el moment actual, ni raons d’urgència ni raons d’oportunitat. Tot i acceptant que l’accés a un habitatge accessible és un dret dels ciutadans que ha de ser promogut i emparat per les administracions i els poders públics, cal assenyalar que en el moment actual les circumstàncies del mercat de l’habitatge han convertit en desfasat i en obsolet el model de les ARE. Cal tenir en compte que en el moment actual la quantitat d’habitatges buits, arreu de Catalunya, és enorme i a més presenta una clara tendència a créixer. No sols degut als desnonaments derivats de la crisi hipotecària; o degut als habitatges que s’han quedat expectants, a l’espera d’un comprador que no pot ni vol comprar uns preus inflats artificialment; també, és degut al fet que els habitatges nous que encara s’estan acabant en aquest moment, promoguts en els últims mesos de la bombolla immobiliària, estan passant a engrossir irremeiablement aquesta enorme reserva d’habitatge que no troba un comprador en les condicions econòmiques inicialment projectades.
En aquesta situació, allò que esdevé realment urgent és procedir a actualitzar els censos d’habitatges buits per tal de planificar la forma de fer que aquest habitatge vacant acabi complint la necessària funció social que ha de complir, ja sigui posant-lo al mercat com a habitatge de lloguer, ja sigui en qualsevol de les altres formes que la Llei de l’Habitatge contempla per a l’efectivitat del dret constitucional dels ciutadans a accedir a un habitatge digne, fent això possible que prevalguin els interessos generals per sobre dels interessos particulars dels promotors o intermediaris, que es resisteixen tenaçment a acceptar la nova situació del mercat immobiliari.
15.- Altra cosa seria, i això ho proposem, que es centrin els esforços i els recursos públics en millorar les condicions d’accés als habitatges usats, fomentant així mateix intensivament la seva rehabilitació, millora del seu aïllament tèrmic i potenciació de la seva sostenibilitat de conjunt, a fi de posar-los de nou en òptimes condicions d’ús. Aquesta sí que seria una política d’habitatge molt més favorable per als fins que es pretenen, i a més seria molt més respectuosa amb el medi ambient, i molt més útil per a la lluita contra el canvi climàtic.
16.- Així doncs, en la situació actual l’instrument urbanístic de les ARE no és ni necessari ni imprescindible per a fer possible l’accés a l’habitatge, ja que ha quedat manifestament obsolet i resulta del tot injustificat continuar impulsant-lo, amb el rerefons del fort rebuig popular que ja ha provocat i que continuarà provocant.
Per tot això DEMANEM:
1.- La retirada de les ARE i la urgent revisió del Pla Territorial de les Comarques Centrals aprovat de manera inconscient i poc democràtica.
2.- Un pla de rescat del territori i la seva gent on el culte a la competència, l’avarícia, l’especulació, el crèdit i el creixement desmesurat siguin substituïts per l’ètica, l’estalvi, la feina ben feta, l’intercanvi, la cooperació i el respecte al territori i a l’equilibri ambiental.
3.- En definitiva, redissenyar, i no pas apuntalar, l’immoral sistema econòmic vigent on l’esquizofrènia social a la que ens ha portat en forma d’angoixa constant i sostingut vagi minvant, i doni pas a una manera de viure justa, equilibrada i feliç.
Manlleu, a 30 de desembre de 2008
Jesús Soler i Vilaró