Gent, ja ho veieu: així va de mal borràs!
Vés qui ens havia de dir, quatre o cinc anys enrere, quan semblava que lligàvem els gossos amb llonganisses, que hores d’ara, ens trobaríem en aquesta trista i angoixant situació en que ens trobem.
Estàvem el personal, tranquils i distrets i la mar de feliços; qui més qui menys, triant el cotxe nou, fullejant prospectes de creuers pel carib, o fent brometes amb el director de la sucursal mentre signàvem la hipoteca de la caseta aparellada, quan, en un tancar i obrir d’ulls, s’esvaní el miratge, i la crua realitat ha aparegut davant els nostres ulls incrèduls.
En un lapse de temps increïblement curt, tot s’ha ensorrat com un castell de cartes. Empreses tancades, centenars de milers d’aturats, desnonaments, retallades…
I el que és mes divertit: Resulta que la culpa és nostra, per haver estirat més el braç que la màniga; quan en realitat només fèiem que seguir, al peu de la lletra, les ordres que ens donaven per la tele, els anuncis, les tanques publicitàries i tota la parafernàlia consumista. I pobre del que es resistís!.
Ara, bocabadats davant la magnitud de la tragèdia, encara no ens acabem de creure les “solucions” que ens estan aplicant.
Després d’haver-se polit els diners d’inversors d’arreu del món en la bombolla immobiliària, -i haver-se repartit ingents beneficis-, bancs i caixes han hagut de ser “rescatats, amb diner públic”. O sia, els diners que hem posat tots per pagar els serveis públics. Sanitat, educació, seguretat…
Naturalment, l’estat espanyol, ha quedat pelat, i per sobreviure es dedica a pidolar calers a Europa -que s’hauran de tornar- i a aplicar unes boniques “retallades”.
A Catalunya, on hem de viure de les engrunes que cauen de la taula dels espanyols, la cosa és directament dramàtica.
El nostre govern, curiosament, lluny de defensar els seus ciutadans de la rapinya hispànica, hi col·labora amb entusiasme. -Ja anem els primers en el rànquing de “retallades” i de misèria-.
Fem un petit recompte: Ens hem quedat sense caixes d’estalvis, sense port ni aeroports, sense català a l’escola, i amb una divertida reforma laboral, que fixa els nous drets i deures dels esclaus. Ui! Volia dir dels treballadors! Perdoneu el lapsus!
I no us perdeu una de les darreres “ocurrències” del nostre govern, per recollir quatre calerons. Es tracta de posar en mans privades, un dels drets ciutadans bàsics: La gestió de l’aigua.
Caldrà desmantellar l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i privatitzar els serveis que té encomanats.
L’ACA, que va ser obligada pel govern a invertir moltíssims diners -que no tenia- en multitud de projectes que no li pertocaven; amb un forat de 1500M€ ha caigut pràcticament en fallida econòmica. Això significa que perillen serveis tan bàsics com l’abastament públic d’aigua potable, el sanejament de les aigües residuals, la construcció de les depuradores pendents, i la mateixa execució del Pla de Gestió de l’Aigua de Catalunya, tal com obliga la Directiva Europea.
Amb l’actual panorama d’ofec econòmic sota la bota espanyola, els projectes gallinacis del nostre govern: (venda a les multinacionals del patrimoni públic hidràulic; joc, vici i construcció de casinos i hotels), i els brindis al sol: (transvassament del Roine, canals Segarra-Garrigues i Xerta-Sónia), només resta, d’una banda oposar-hi tota la resistència possible, i de l’altra, pregar i treballar per que el nostre país arribi ben aviat a la independència i puguem -a més de sobreviure com a poble-, administrar racionalment els nostres diners i bastir un futur engrescador i factible.
Diu un dels “eslógans” més corejats darrerament; “En diuen Democràcia i no ho “sí… Jo hi afegiria …és una estafa descomunal.
Jesús Soler
Breu autopresentació de l’autor:
Vaig néixer a Manlleu, a la vora del Ter, i ja de petit em va fascinar. Encara no m’he curat, i tota la meva vida ha tingut relació amb l’aigua.
Treballo i gaudeixo amb el Grup de Defensa del Ter, bo i aprofitant que la multinacional de l’aigua on he treballat tota la vida m’ha prejubilat -obligatòriament-.